Per als que parlen que no entenen la dansa, que els genera una certa aversió. Concordance és una obra ballada que hi intercal·la humor sovint ben poca-solta que desarma el més intel·lectual. Al joc de paraules se li vinculen un joc de moviments. Ben senzill i directe. Que, a més, es convida a intervenir-hi des del públic. La dansa còmica és un pou en el que també hi beuen companyies com la de Mar Gómez (Entre tu i jo, per exemple) o la dansa barallada de Los Moñekos (We-ding!).

L’acció d’escenes encadenades, aparentment, sense relació dramatúrgica o de personatge permet aflorar altres camins. Com ara la relació entre dues parelles de ballarins que els separen vàries dècades. Sense voler equiparar el MozartNu de Iago Pericot, sí que es percep com el mateix moviment transmet diferents universos sigui per l’energia (els joves) o pel pes específic de l’experiència (els adults). I el que podia ser un cant a la bellesa angulosa o arrodonida es revela com uns tiups de moviments còmics diferents, quasi imperceptibles si no es posen l’un al costat de l’altre. Sí, és cert, que tant tornasol com Montse Colomé juguen a caricaturitza el paper del noi (el que s’encaterina més amb la bellesa física) i recompensen la noia per la sensibilitat (sobretot cantant a cappella Mercè de Maria del Mar Bonet). Combinen el joc i les intervencions, equilibrant paraula, moviment i veu. Sense massa pretensions però sempre tenint molt present el públic, amb el qui es fa jugar fins a l’absurd. (“No es lo mismo tener un pelo con tirabuzones, que ir con un perro y tirar cartas a los buzones“) Per als ocells, el niu; per als gossos l’os; i per a mi (una tendra abraçada). Amb la seva seguretat com a intèrpret (interpretant-se a sí mateixos) poden viatjar de l’humor més estúpid i sonor a l’abraçada més tendra.