Una estranya confluència astral. Veure la funció de Compaña de Xampatito Pato després que Clàudia Cedó hagi fet metàfora sobre la diversitat en un escenari de repartiment de diversitat funcional a Fantàstic Ramon té alguna sensació de miracle a l’escena. Ara, aquell Ramon interactua. Els malabars amb una sola pilota poden ser extraordinàriament complexos si cal manipular també el ninot mentre la bola vola d’una extremitat a una altra. I els dos companys que l’histriònic personatge tria a l’escena són uns ninots amb unes característiques que la societat capitalista acostuma a arraconar  o a empaquetar dins d’una caixa perquè no distorsionin el dia a dia del món superficial imperant.

El circ social també ha trobat canals de visualització a través dels malabarismes amb el col·lectiu Bombeta (De tu a tu, Mur) com a exemple. Xampatito (té un nom que defineix el personatge i el seu món delirant, però que té de comercial un ànec rebregat de fira) construeix un arsenal d’artefactes, amb pinta d’autòmats pop (la coreografia amb la música de Super trouper d’Abba seria per accedir a la final d’Eurovisió) que va més enllà del seu malabar. Sí a Só era amb boles de repetició que repicaven de les formes més inesperades, com si fos un billar a tres bandes a tres dimensions, ara les pilotes volen impulsades per braços articulats i per rostres que les vomiten. De fons, l’aparició de les figures que responen als cànons de proporció ballen màgicament una coreografia poètica o  donen pas a què els diapasons marquin el ritme de l’obra, el cànon. Com els cossos, tot sembla estudiat a mesura.

La llàstima del muntatge és que cada estació, degudament connectada per cossos de diferents proporcions, es limita a cremar-se sobre les mateixes cendres. No hi ha, pràcticament cap Fènix que assigni un nou contingut al relat, a l’element. Tot es limita al seu moment de glòria. I la gràcia de la diversitat és que la sorpresa esclati donant nous valors a cada contingut. Però és un distret exercici que es veuria millor en un escenari de grada perquè els caps del davant no tapin les accions que es desenvolupen tocant a terra. Xampatito convenç com a acròbata i Franz de Copenhaguen (com un juganer Manolo Alcántara a Rudo) Com a personatge, atraparia millor si limités la gesticulació. Només amb algú “voilà” puntual faria un efecte còmic més gran que l’excés de reiteracions.