imagniem-nos que estem en una sessió del Cosmocaix. De sobte, hi ha un esclat i, sense que perilli cap membre del personal ni dels usuaris es desplega una aventura d’una astronauta. Abans han parlat de planetes, del Sol i dels satèl·lits. El cometa (aquells satèl·lits que volten el Sol) es queden sense rebre cap explicació. Són científiques que reben a la classe i, com si fos un joc d’assaig i error, l’astronauta anirà activant el seu mapa, complint el seu objectiu. L’estructura, que podria sumular els vuit peus d’una estació espacial estan dotats d’uns simpàtics sensors amb els que composar música fins que la festa, sigui dins del Mercat de les flors o entre el Sol i la Lluna es converteix en una discoteca, de les que Pere Faura (Balla’m un llibre, Sin baile no ha paraíso) hi assistiria periòdicament. Roser López Espinosa passa a coreografiar un joc després d’un ambiciós treball (Trama).

En la coreografia lunar hi ha, en principi, una sensació de caminar per la lluna. Amb el casc , guants i botes, el seu desplaçament és lent, i pot fer cabrioles a mesura que va acostumant-se a la gravetat lleugera de la lluna, dins d’aquella estructura projectada. Lali Ayguadé ja havia fet un viatge lunar (Portland) en la seva primera col·laboració amb Marcos Morau. La peça acaba sent una rave amb tota la classe ballant animadament, amb l’astronauta com a animadora de la coreografia a cop de cadera, de palmes i de salts que busquen la satisfacció a partir de l’esgotament corporal.