Oriol Morales i Aleix Plana han creat aquesta nova proposta de verbatim que ens té acostumats l’equip de La Planeta pels volts del Temporada Alta. La sala ha impulsat teatres documents a partir de la construcció d’un relat amb les veus dels testimonis sobre molts temes , des de la mili (Mili KK), les mares de lloguer (Els diners, els desigs, els drets), el suïcidi (No m’oblideu mai) o el fotoperiodisme de guerra (El color de la llum). La presència de quatre testimonis sobre la impossibilitat de complir l’article 47 de la Constitució (el dret a l’habitatge digne) es trenca amb tota la intenció. En aquest Com destruir una casa hi ha una clara voluntat desuperar el codi del verbatim (posar el màxim de punts de vista sobre un tema social punyent) per fugir de peces que ja n’han parlat (Gentry, dels Mos Maiorum parlava sobre la gentrificació a Barcelona que és un tema amb el que hi ha moltes coincidències); fer aflorar la veu dels propis artistes sobre la capacitat de mobilitzar la comunitat a través de la sublimació de l’art; o preocupar-se pel sentit íntim d’un lloc propi: una llar per sobre d’un edifici (tot coincidint amb la tesi aclaparadora i poètica de Constructivo). És una sortida per la tangent intel·ligent, que juga amb els mínims elements (tres bastides amb una lona sobre la que es projecta el text, imatges i fins i tot s’hi fan divertides ombres) per fer volar la durada de l’espectacle.

Tots els teatres verbatims obren l’opció a què el públic pugui escoltar un especialista diferent cada dia, amb una postfunció sobre la temàtica. Morales i Plana han integrat aquesta conversa al final de la peça, sense donar l’opció a sortir a la gent que ja tingui suficient amb la informació rebuda. Té un punt de trampa però, des del públic militant (que habitualment assisteix a aquestes funcions) i amb la connexió que s’ha establert amb les actrius Karin Barbeta, Marta Fíguls i Carolina Morro Glueck (veritables conductores hàbils en un circuït d’emocions de revolts que salten de l’escalf íntim al misteri, fins a la farsa i al karaoke) tot es fa perdonar.

La dramatúrgia rebenta l’aparent objecció del verbatim.Ho fa des de l’honestedat, per amplar l’arc panoràmic. En aquesta distància a la fórmula hi emergeixen moments estrella com els fongs a les parets (un pas més enllà a la contemplació de Paramecis i meteorits) i als lampistes de torn amb la seva particular fatxenderia per explicar com resoldre els problemes de la llar (recorden el De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda de La Calòrica?). El plantejament escènic és juganer sabent que fa trampes i dient-ho obertament, si cal, però condemnant amb una mirada despietada el capitalisme ferotge (ai, els Airbnb de torn, que tant utlitzem quan sortim de vacances i que tant ens empipa quan els patim de veïns). Sense arribar a sacsejar prou a l’espectador, abraça als testimonis (que acaben apareixent en pantalla quan ja han superat el tràngol de compartir habitació) i caricaturitza uns polític que no poden (o no s’atreveixen) redreçar la perversitat del sistema: Si un ministre socialista és capaç de confondre un dret de primera necessitat com a bé de consum (amb el que permetre especular amb els habitatges) és que el socialisme ha mort o que aquell partit ha abandonat els seus ideals originaris. Arribat a aquest extrem, que passi la trituradora de la història, i comencem tot de nou. La casa no és l’edifici que es pot vendre i revendre a les agències immobiliàries si no l’espai íntim on una persona es reconeix, es dignifica, acull i convida a nanrtenir una oberta i despreocupada conversa. Hi ha d’haver camins més humans per conviure i compartir. Morales i Plana amb les actrius proven de rastrejar-ho en aquest tumult boirós i traçar alguna perspectiva (poques) de viabilitat social.