Per poder fer una anàlisi a l’empatia de l’altre, és necessari abordar l’escolta i abandonar la conjugació del jo. Per descobrir els dolors i els patiments de l’altre és bo posar-se a la seva pell i revisar el concepte del temps. Per compartir els moments el karaoke amb el Sobreviviré de Mónica Naranjo és una bona opció.

Aquest muntatge descriu un testimoni personal entre la denúncia i la comèdia. L’humor és bo perquè destensa i fuig del to del melodrama a què podria caure. La queixa dels metges insensibles coincideix amb el testimoni d’Adéu, Jane. La rotació de protagonista aporta frescor i dinamisme. És una opció que les distingeix incloure la llengua de signes i els textos impresos en pantalla per poder fer entenedora a persones amb dificultat d’audició. Es desenvolupa sense un argument dramatúrgic (com sí que era raó central a Boira a les orelles, Pràctiques de vol per a les orelles), com qui opta per una decisió artística (una idea que també van fer les Impuxibles a Suite TOC num 6). Una espectadora (amb un globus inflat enganxat al cos per captar la vibració) s’hi va sentir tan integrada que va baixar de voluntària al bingo, poca broma.

La catarsi arriba amb el karaoke, just després de valorar el grau de cansament de Mounma/ Raquel. És cert que hi ha passatges que sonen massa similars o repetits i que es podria aplicar alguna retallada. Però també és cert que si s’aplica els tres manaments de l’empatia, que hem descrit al principi, cal disfrutar de la convivència més que del rigor dramatúrgic i actoral.