Atresbandes han acceptat el repte de crear una peça per al Noves Escenes de L’auditori. Ells partien de Xostakóvitx, un personatge tant enigmàtic com intrigant. Van acordar amb el Quartet Brossa construir un concert representat en què s’al,ternessin els focus d’atenció (i en alguns casos se solapessin). El resultat és un treball interessant que distreu i que dona algunes nocions sobre aquest compositor rus, que va haver de subjugar-se al poder d’Stalin per seguir sent compositor durant el règim comunista (renunciant a la música que el motivava, i fent un punt de sorna amb molts passatges que els va tenyir de banda militar, per mofar-se del que controlava als artistes).

L’obra parteix d’un fil molt senzill, d’una conversa entre dos suposats espectadors (ella, debutant en la música contemporània; ell, un gran defensor, tot i sentir-se sol per tenir aquesta afició). Es van tenyint amb unes accions escèniques que revelen la paciència russa, convertint tota l’actuació en una invitació contemplativa, minimalista, aparentment poc pràctica però que senta una de les bases per al desenvolupament escènic.  Mònica Almirall realitza una acció repetitiva, com una frase musical reiterativa amb matisos que la van transformant, com aquella acció de 20 minuts (sense cap altra acció paral·lela) d’Angélica Liddell a La casa de la fuerza). Commovedora i esgotadora, alhora. Al seu costat, els músics van interpretant diferents fragments de les partitures de Xostakóvitx. I un vigilant capriciós (Miquel Segovia) permet, o no, que es desenvolupi art i amb quina forma. Com si fos un Stalin en una sala d’un museu. Amb una arbitrarietat que desarma els altres intèrprets de l’escena. Manuel Pérez ja va fer un avançament en l’assaig obert de la Factoria Gre.

Atresbandes (Solfatara, Locus Amoenus, All in) busca noves formes teatrals: els interessa com es desenvolupa l’art més que la seva vessant pragmàtica o social. El compromís hi és implícit. I, per exemple, en aquesta ocasió aprofundeixen sobre la potència de la censura. Sobre la omnipotència dels artistes en el seu clímax interpretatiu i, en canvi, la seva migradesa quan estan esperant el torn. De l’excel·lència a una quotidiana vulgaritat, que agrada subratllar aquesta dramatúrgia. En el fons, l’art és per a unes minories que els hi agrada sentir-se exclusius? O és que la gran majoria no té paciència d’escoltar i pensar més enllà dels resultadisme futbolístic (posem per cas: es veu que Xostakóvitx adorava el futbol però que no jugava per les seva mala visió). 

Al seu bust, on se li tiren flors de plàstic, hi llueix unes ulleres de cul de botella. La censura, imposa una mirada artística, també. El músic rus va haver de fer equilibris entre les seves ànsies i la capacitat a poder estrenar les seves partitures. Una paradigma que avui els artistes també poden veure’s qüestionat, per la necessitat de connectar amb un públic ampli, mirant de rebaixar la seva pretensio poètica, per sintonitzar amb una referents molt més trivials, claus del link, el hastag i el tuit enginyós. Atresbandes amb la complicitat del Quartet Brossa (s’ho passen molt bé a escena, han congeniat tot i els pocs assaigs) li han trobat un desllorigador que suggereix. Com Victoria Szpunberg fa amb Hannah Arendt a Amor mundi, Coda, suggereix la vida i composició de Xostakóvitx per voler indagar més sobre aquesta figura. Que sonin les cornetes i els tambors!