Que el duet Bruno Oro i Clara Segura creen, amb aparent facilitat, caricatures d’uns personatges tristament identificables ja se sabia arran dels seus anteriors treballs Nena maca, per favor, els postres i No et moguis. Es percep que els actors, que han fet vides antagòniques en el seu vessant professional tot i que perseguint-se contínuament (Clara Segura debutaria fent un dramàtic amb Broggi i Antígona; Bruno Oro seria el fill espavilat de Natale in casa Cuppiello dirigida pel mateix Broggi), s’ho passen molt bé a l’escena. I aquesta admiració de com l’altre imita o crea un personatge surrealista es traspassa a platea. Els amants de Vinagre (TV3) que els consagraria com a humoristes a la petita pantalla hi trobaran alguns dels personatges icònics d’aquell programa de gags.

Probablement, el que és inqüestionable és la capacitat de muntar una paròdia amb quatre rèpliques, algun equívocs amb jocs de paraules i enquadrar una caricatura amb només tres tics. La pega de la peça és la voluntat de construir una trama, que tot i la intenció d’aportar-hi una certa denúncia i profunditat (les xarxes socials,en realitat, distancien les persones perquè anul·len els moments de relació de qualitat) desdibuixa la resta. Potser si s’hagués donat major protagonisme al regidor Marc Serra (que fa d’extra) o si s’hagués ampliat l’equip amb un altre intèrpret de característiques similars a la parella, que donés una volta al seu plantejament metateatral, connectaria millor amb el públic. En el fons, Bruno Oro i Clara Segura saben seduir el públic. Com Quim Masferrer i el seu Bona gent, on baixa al públic però sense atacar-lo instant-los a fer un paper patètic, si no escoltant i , en tot cas, ient-se sempre d’ell mateix. A Cobertura, en canvi els actors disfressats de personatges histriònics desarmen els espontanis (més o menys voluntaris).

Els dos artistes tenen talent a cabassos. Se saben transformar en personatges còmics, però també en altres de dramàtics, o de notable sensibilitat. Ara, voler hipotecar-se amb els personatges de Vinagre i entossudir-se en fer-ne una trama (de perdedors amb èxit com Roxana o perdedors sense èxit com Guillermo Peñalver) els hi juga una mala passada. Al seu còctel (molotov!), el vinagre no ha resultat explosiu i contrastat com desitjarien (amb l’amargura de l’amor encongint-se i la comicitat dels personatges patètics) si no que més aviat li ha tret la frescor natural que tothom sap veure, fins i tot, en un gag enllaunat a tv3alacarta. Tot i així, el públic riurà i celebrarà la trobada. Perquè veure com es construeixen els personatges icònics de la tele en directa no deixa de ser un privilegi.