Vaig conèixer Pep Bou a l’Off del XV Festival Internacional de Teatre de Sitges (1982) on va iniciar la seva llarga, prolífica i variada trajectòria de bombolles de sabó, amb l’estrena de Bufa Planetes, un espectacle d’una poderosa bellesa i una candorosa capacitat de seducció. Va ser el tret de sortida d’una veta experimental que Pep Bou ha conreat, doncs, durant gairebé 4 dècades. Un art de “flors d’aire que suren en el buit” com deia Brossa, tossudament efímer i irrepetible, que transita en el territori fronterer de múltiples disciplines escèniques: mim, circ, màgia, teatre d’objectes, espectacle gestual, performança, teatre plàstic… Espectacles poligenètics que han anat absorbint al llarg dels anys innovadors impulsos d’experimentació escènica, sempre fidel, però, a la matriu originària.

Ara, ha arribat l’hora de passar el testimoni i, un cop ben afermat aquest gènere híbrid de la seva invenció, que ha circulat pel món sencer, que ha recollit tots els premis i guardons haguts i per haver, ha decidit llegar-lo a dos dels seus avantatjats deixebles: Isaías Antolín i Eduardo Telletxea, que, sota la direcció de Bou, segueixen recreixent la fèrtil i bigarrada senda de la bombolla sabonosa, bufada amb aire de colors o inseminada de fums virolats. Els nous intèrprets emulen la destresa tècnica de Bou i la seva enginyosa elegància, i salpebren el nou espectacle amb humor de clown i una acció pantomímica trepidant.  Ara que això de la bombolla ha transcendit significats, és hora de tornar a delectar-se amb les bufogues saboníferes de la companyia Pep Bou.