Ningú vol atendre massa estona la mort; incomoda. A la societat occidental hi ha dolor i estranyesa en aquest passatge perquè s’hi viu tant d’esquenes com és possible. Als afores de la ciutat (o a les entrades) s’hi ha refugiat una mena de forat negre, una mena d’abocador físic de records i plor. Els cementiris han abandonat el veïnatge de les esglésies perquè ja no s’hi cabia, perquè el terreny del centre esta molt cobejat o perquè ja va bé arraconar-lo. Ciutat dormitori juga amb l’humor negre però, mica en mica, deixa que el cementiri (els seus habitants vius) s’expliquin en una mena de teatre documental amb coral inclosa. Pau Masaló fa un pas més enllà de la seva companyia Ignífuga (Utopia, Kholhaas, El jugador, A house is not a home…) i hi afegeix veritat i ironia a la pedagogia honesta del seu coneixement per la lectura. El seu, ara, és un cant a escoltar Caront (aquell personatge que ajuda a creuar les aigües que separen la vida de la mort) i de denunciar que cada cop s’hi han de posar més monedes als ulls del difunt per garantir que es realitzarà el viatge sense cap trasbals. Com insinuava Cesc Cuéllar a Livalone, per aconseguir emancipar-se a Barcelona (o a Olot), abans, has de morir. Humor negre: El cementiri és (fins que no s’especuli amb la resurrecció privada) el darrer nínxol del capitalisme.

La forma és la clau per quedar captivat per la peça. Una mena de ritual litúrgic amb llibret fotocopiat en què s’intercalen les veus d’una coral (amb una lletra que exposa desigs de cremar la vida amb àlbums de fotos a ciutats exòtiques, gentrificació urbanística, i també encariment del catàleg de la mort) amb la veu sincera dels treballadors del cementiri. Tot d’a prop, amb frases curtes. Deixant que cada testimoni exposi les raons per treballar en una feina que la majoria rebutjaria completant els quadres que es van poder retratar a Éxitus de Titzina (2009) o, molt recentment Las Huecas amb Aquellas que no deben morir (2021). El paisatge va circulant amb respecte pel paisatge endreçat i pulcre dels morts. A cada estació, una escala amb un petit far il·lumina la parada. El capvespre va dominant l’escena. Fins a cloure en una mena de platja d’hamaques en què es pot imaginar la posició horitzontal eterna, la llum que obra el camí al traspàs més enllà dels murs on el vent udola i la foscor sona tenebrosa.

Tots som habitants futurs dels cementiris, veïns de la mort. Per això comncloc amb la confessió dels diversos testimonis del trajecte per Olot: Habitualment, em llevo a tres quarts de set i vaig a dormir entrades les dotze de la nit.