El títol d’aquest espectacle fa referència a l’Abracadabra de la màgia en francès. Però, tot i que el joc coreogràfic en un cubicle ben petit té molt de sorprenent, d’un teatre visual preciós (que té moltes semblances al Vacuum, de la mateixa companyia, per raons òbvies) aquesta posada en escena beu més del teatre de titelles de catxiporra. Per què? Doncs perquè els dos ballarins esdevenen personatges que juguen a baralles infantils, que es persegueixen i s’amaguen i que, finalment, tenen uns monstres que els aguaiten amenaçadorament (i el públic ho adverteix, potser no saltant de la cadira, però sí assenyalant silenciosament, on s’amaga el company). Hocus Pocus juga amb la mateixa estructura i repartiment que l’altre espectacle però el supera puntualment perquè surt del requadre i s’abraona cap al prosceni, apropant-se al públic i extenent fum i ventiladors per projectar sensació d’aventura, d’una incertesa divertida, que no espanta. Dels 25 minuts de Vacuum es passen als 45. L’extensió és possible gràcies als efectes i, sobretot a la construcció d’una breu història entre els dos personatges. La poètica de les imatges inicial dóna pas a una presentació dels intèrprets que es criden buscant-se en la foscor. En cap moment hi ha angúnia per la soledat; si no, més aviat, ganes de joc a la cambra fosca.

En realitat, l’estructura té molt de castellet clàssic teatral. i els personatges esdevenen titelles d’ells mateixos. S’hi suma una mena de balena que fa rots i una sirena o àngel volador que estalvia que cap dels dos germans prengui mal. Aquesta aventura insinuada d’un naufragi té un cert aire de comèdia com aquella Nit de reis de Shakespeare, de germans que es retroben des d’una peripècia rocambolesca. El joc entre els dos personates, en forma de lluita gens violenta remet a coreografies còmiqes comles de Moñekos (Amortal combat, We-Ding!). Com al teatre de catxiporra, sempre els malvats surten amb la cua entre les cames i els més humils, que saben fer servir l’enginy, s’abracen victoriosos.