Chipko

Relats amb una nova perspectiva, nous referents d’una forma de fer que no ens condemni a l’autodestrucció. Fa vint anys que Q-ars Teatre ens aporta una mirada alternativa envers el món i la història, ulleres morades que diem ara. La darrera creació de la companyia fundada per Anna Güell i Mercè Anglès es va estrenar dijous passat a la petita sala La Gleva. Chipko, dirigida per Daniela Freixas, és una peça de formes delicades, amb un ritme i poesia que creixen lentament com un arbre. Dues històries en paral·lel: d’una banda, l’activista Julia “Butterfly” Hill que a Califòrnia s’enfila a una sequoia mil·lenària per salvar-la de la tala indiscriminada; també la premi Nobel Wangari Maathai, que planta el moviment femení Cinturó Verd com un mur contra la desertització de Kènia. Imatges com a flors en un marge arrasat per l’especulació i l’avarícia que trenca el sac. Històries de superació que s’oposen als relats del poder masculí i colonial. I un concepte per retenir que s’apunta a l’obra, la síndrome d’Hybris (o hubris), un trastorn narcisista derivat de l’exercici perllongat del poder sense constriccions. Els seus símptomes segur que us sonen: entre altres, messianisme, temeritat, menyspreu a la crítica i pèrdua de contacte amb la realitat, a més de confusió entre els deliris personals i els interessos del col·lectiu.

Q-Ars Teatre abraça l'ecologisme sense matisos a Chipko. Ho fa des del discurs narrant els mèrits d'algunes dones que han lluitat per salvar arbredes senceres. I també fent-ne una mínima representació. És un codi senzill, que flueix com un riu calmós que, puntualment s'alimenta d'una torrentera i agafa embranzida.Amb una dramatúrgia de Daniela Feixas i Anna Güell, van detectant testimonis de dones que posen el cos i l'ànima per allò que la saviesa popular ha demostrat. Les arrels dels arbres són imprescindibles per evitar tràgiques esllavissades i per protegir l'aigua. Els arbres la xuclen i la retornen a la Natura en forma d'ombra, vegetació i humitat que fa bona la microagricultura. Una exposició tant clara i diàfana com contundent. L'avaricia humana o el progrés mal entès foragiten la Natura, el cremen, el desgasten. Recuperar-lo, com els 51 milions d'arbres plantats per Kènia per part del moviment Cinturó Verd, és donar una oportunitat a la humanitat mateixa. Per a la supervivència de l'espècie i per a encoratjar la seva consciència.A diferència d'altres peces de Q-Ars en què es gasta un cinisme frarsesc (Simone), en aquest treball es troba un camí amb la calma de qui investiga la botànica, rescatant fulls perduts d'entre les arbredes. Com si hi hagués una història coratjosa que està reescrivint o protegint la pròpia Natura. Com a Paraules que trenquen ossos consideren que hi ha una simbiosi entre l'arbreda no escrita, però sí viscuda. També l'Agrupació Sr Serrano parla de les guerreres que salven arbres (Amazones) i de l'ambició a construir una taula amb fusta d'arbres sagrats (Demèter) que porta a la pròpia destrucció. Q-Ars Teatre és un got d'aigua fresca quan deixa respirar allò que vol reivindicar. Potser hagués estat una oportunitat a incorporar diversitat escènica amb el testimoni de l'activista keniana però també és lícit i saludable mantenir l'equip de la companyia. En aquest sentit, és lloable poder parlar del respecte per la Natura des de les arrels indígenes i sense haver de caure en el referent "europeista" de Greta Thunberg. A l'escena hi ha poc conflicte i moltes ganes de posar en valor la valentia d'unes dones que es juguen la vida per a la Natura. Són llavors que esperen a què la Natura rebroti. Potser elles ja no hi seran físicament, però sí en l'esperit dels arbres. La Veritat com la Justícia, sempre acaba aflorant. És obra de la humanitat donar-los-hi aire. En cas contrari, la Natura ressorgirà un cop hagi desaparegut la humanitat (com es denunciava a Katastrophe).