El foc sempre serà un dels reclams d’atracció més primaris de la humanitat. Probablement, la primera idea de bellesa vingui arrelada tot contemplant el foc dels primers homínids. L’ésser humà evoluciona però, no per això, ens sabem distanciar del magnetisme del foc, del seu crepitar, del ball enjugassat de les llengues acolorides entre el groc, el vermell, i les puntes de blau. 

Carabosse fa anys que actua arreu. Al 2008, va deixar bocabadats els centenars de persones que van atrevir-se a viatjar fons al Talladell, com un dels nous espais de Fira Tàrrega. Ha estat l’altaveu del Festival temporada Alta que l’ha tornat a ressituar en la memòria dels privilegiats que ja havíem vist, olorat i sentit aquella instal·lació i que ha estat la gran descoberta per milers de persones. Divendres, no hi cabia ni una agulla; dissabte, ni mitja. Les escales de la catedral i els pots del riu Onyar han estat espais explotats amb la poètica dels de Carabosse. Les ombres projectant-se sobre les façanes de pedra., o sobre el corrent del riu. Que el Temporada Alta inauguri amb un espectacle de carrer només vol dir que s’ha recuperat el valor de l’espai urbà per a exressar emocions, imatges, sensacions; diu molt de la capacitat de regenerar-se d’un sector que, durant una pila d’anys s’havia limitat a ser un entregingut i sorollós cercavila estrafolari. Vist l’èxit de públic (comparable amb el del Temps de Flors anual?) hi haurà demanda del servei de rtestauració i de l’Ajuntament en general a què es repeteixin aquests muntatges de masses que embelleixen els carrers i atrauen espectadors d’arreu.

 El secret de l’art està dins del foc. I en la seva ombra. Tot és mite. Ja ho deia el Plató de la caverna.