Segona diana de la temporada. Semblava impossible que després del desplegament d’imaginació creativa i brillantor en la interpretació musical d’ Agrippina pogués sorgir una aposta que la superés. Pocs pensaven que Cendrillon, una de les òperes menys reconegudes i divulgades de Massenet, pogués superar aquelles cotes. I no només ho va aconseguir, sinó que va superar del tot les expectatives.
 El Liceu va viure divendres una nit de màgia amb la meravellosa recreació operística d’aquest conte de fades. El somriure de felicitat del públic al final de la funció no oferia cap mena de dubte sobre la unanimitat amb què s’havia acollit una de les millors propostes d’aquests últims anys. Les aclamacions al mestre Andrew Davis i a l’orquestra i cor, al director d’escena Laurent Pelly i al magnífic repartiment estaven més que justificades.
 Va ser una vetllada de contrastos. La foscor i la comicitat, el món oníric i el món real, el món grotesc i el món poètic, la puresa i la maldat es van donar cita al damunt de l’escenari, però afegint els personatges màgics com la fada que no té la versió de Rossini. Tota l’aurèola del conte de Perrault es trobava en l’equilibrat desplegament d’elements al servei de la partitura, que Pelly ha seguit juntament amb l’estètica dels llibres de contes per bastir la seva enginyosa posada en escena, desbordant d’un humor allunyat de la cursileria, i en la qual el vestuari juga un paper determinant.
 Cada un dels personatges llueix el vestit que defineix el seu perfil psicològic. La caricaturització del món vulgar i intimista, dramàtic i hilarant, sobrenatural i terrenal troben resposta en els colors i els volums dels vestits i en els complements. Les composicions de moments com els del ball, les desfilades de les pretendents, l’escena de la sabateta de vidre, les aparicions de la fada i els seus esperits a les teulades, l’entorn de la ventafocs Lucette i altres són molt encertades. I no falta la fantasia amb les llumenetes/cuques de llum flotant en l’atmosfera. 
 
 Joyce DiDonato encarna una Cendrillon ideal per la delicadesa, dolçor i musicalitat expressades amb un cant ple d’expressivitat que transmet els seus estats d’ànim. Superba la tendra escena del duo amb el pare (un bon Laurent Naouri) del tercer acte. La gran Ewa Podles (Madame de l’Haltière) va ser una altra de les triomfadores, que va oferir una fantàstica caracterització de la perversa madrastra, plena d’energia i amb una gran vis còmica recolzada per la seva solvència canora. Tot un luxe. 
 Alice Coote (príncep ) va complir en el seu difícil rol transvestit, però sense acabar de transmetre tota la paleta d’emocions del seu personatge. Impactant Annick Massis (fada), que vessava elegància i màgia vocal en el seu aplaudit paper, i molt encertades Cristina Obregón i Marisa Martins com a germanastres. L’orquestra va mostrar el seu millor nivell, amb una sonoritat tan bella com matisada, sota l’atenta direcció de Davis, i el cor va captivar en la seva doble faceta de cant i interpretació. Un espectacle de somni per a tots els públics, i més en aquestes festes de Nadal.