Disposar d’una casa, d’un sostre és un dret
universal que està escrit, o hauria d’estar-ho, en  les constitucions de tots els països. Però la
crisi i els temps difícils que transcorren fa que aquest dret quedi en foc d’encenalls
i parts d’una societat hagi de deambular  per cercar un sostre on aixoplugar-se, en uns
paratges urbans molts dels quals s’han convertit en grans cementiris de ciment.

La jova companyia grega, sensible a problemes
urbans i seguint el fil d’una exploració del laberint urbà, presenta una obra
de format mitjà, senzilla però honesta, que exposa aquesta problemàtica a
través d’una dansa, d’un moviment, que no ha nascut de manera orgànica, sinó
que apareix i queda fixat, en el temps i l’espai, després d’un profund treball de
recerca i investigació, d’un treball en el qual conflueixen de manera
equilibrada el gest, la plàstica, la música, la il·luminació i la dramatúrgia.  

El protagonista d’aquesta història no és la
individualitat. No és la víctima que vol escapar de forma part d’una humanitat
que s’enfonsa, sinó que el  focus està
damunt d’un grup de sis persones, d’una massa humana que bandereja sense tenir
un destí concret, només  amb el desig d’anar
endavant i voler configurar una humanitat més honesta i justa.

Però dins el grup, les persones les quals l’integren
es mouen amb el cap i cos encorbats, hi passen coses. Els sentiments més
primaris emergeixen i es creen situacions de complicitat, generositat, por, angoixa,
sentit de col·lectivitat com també d’individualitat i desconfiança.

Tot aquest eixam emocional pren forma i to
dramàtic a través d’un moviment contingut, però gens buit; mitjançant petits
gestos o composicions físiques més arriscades que transmeten un treball acurat tant
en la coreografia de Patricia Apergi com en la dramatúrgia de Roberto Fratini i
la música de Vassilis Mantzoukis que ajuda a posar els accents oportuns perquè la
història tingui el matís buscat. Per la seva banda, el sis intèrprets defensen
de manera més que convincent la historia que estan narrant.