Hi ha dos equilibris en aquesta proposta. La que proposa l’aparell que va variant de subjeccions i de formes per no caure al buit, i la de l’element central respecte l’espectacle. Si en trobar el punt estable de gravetat hi calen hores d’entrenament i tècnica, en el segon cas és vital que l’espectacularitat de l’objecte no es mengi la dramatúrgia: que totes les accions tinguin una coherència i una consistència. Efectivament,la gent de Yoann Bourgeois Art Company (Minuit, Grec 2018) quadra el doble repte.

Quan apareix un element com aquesta superfície quadrada de sis metres per costat que transforma en éssers vulnerables els que hi pugen a sobre és complicat mantenir-hi un diàleg entre iguals. Certament, a les hores de tècnica se n’hi deuen haver afegit un altre grapat per mirar de trobar significats a aquell equilibri sense haver de recórrer a la seva biografia íntima (Les Traceurs). Sense ni una paraula, s’estableixen relacions entre els sis membres del grup; hi ha alguna picada d’ullet a la ironia tot i que enfoquen més cap a la transcendència sobre, per exemple, el paper de cadascú a la societat: Perquè dues persones puguin admirar un capvespre idíl·lic en calen quatre que els aguantin el precipici pla. El món necessita la corresponsabilitat global O no serà. I aquest My way de Frank Sinatra ressona personal però és que, en realitat, una acció íntima sol comptar amb l’empatia dels altres. 

Si el globus terraqüi dona voltes sense que nosaltres en siguem conscients, aquest pla roda com un tocadisc (quan va més ràpid ho fa a 5 segons per minut, a 12 r.p.m) i es deixa enamorar per una agulla que extreu la música quan no salta a conseqüència d’una ratllada. El final del muntatge és apocalíptic. Per què sobreviure si no hi ha esperança en la supervivència de l’espècie? Per què insistir quan ja és massa tard. Per quin motiu no s’ha vist abans que el cicle no era etern? Els insectes i els fongs són els últims que sobreviuran a l’ambició humana. Baixar-se de les presses del ritme frenètic amb una ària abraçant les oïdes és una sàvia decisió.

Al final, com fruita madura, tothom acaba caient. L’últim, que tanqui la porta. Preciós, espectacular i aclaparador.