El cavallet de mar és un peix d’excepció, que se surt de la norma, perquè és el mascle qui gesta les cries en les primeres setmanes de desenvolupament. El Martí (Marc Torres) d’aquest espectacle, després d’un any hormonant-se, s’assabenta que està esperant una criatura. Què fer podria semblar evident tractant-se d’algú que està estudiant i començant a ubicar-se en el món. Però seguint els passos, reflexions i viatge d’emocions que Pau Coya ha escrit pel protagonista, desaprenem construccions assumides i aprenem de moltíssima humanitat. Podria resultar evident, però mirar als ulls i conèixer una persona més enllà del fet que sigui trans, sabent que inevitablement tot en la seva vida i acaba anant lligat, l’apropa molt, convida a escoltar-la, i difumina resistències que el públic podria tenir.

Suposo que costa explicar-se i sovint no sabem com dir les coses perquè tampoc les tenim clares, però penso que un dels reptes que afronten cada dia les persones trans és existir en un context amb la lògica cis integrada. I des del privilegi, mai s’és prou obert de ment ni es té prou empatia per entendre realment la magnitud del que això significa. Cavallet de Mar o el peix invisible aconsegueix, i per mi és el justificant més fort de per què la peça cal i funciona, que vivint de prop la història del Martí, una història petita enmig de l’univers de grans coses que passen constantment, sigui possible posar llum de forma orgànica, natural i divertida. No et sents incòmode, ni fora de lloc, ni assistent involuntari d’una classe, o d’una ponència, o d’una sessió de teràpia. I en canvi, marxem una mica més savis.

Tot sigui dit, hauria quadrat amb el personatge una elecció musical més contemporània o en tot cas més atrevida. Però la importnat pujada dels supergreus acomoda la literalitat poètica de les cançons que sonen a orelles del públic i, a base de sentir la música dins del nostre pit, s’assoleix l’efecte esperat de ser-hi tots junts. L’espai sonor i en extensió la peça regala també aquesta petita màgia quotidiana de transformar l’interminable espera en festa amb tres minuts de Conchita Wurst, les coses antiquades en retro o vintage, i la paraula maleïda de disfòria de gènere en eufòria, de gènere. De fet, el Cavallet de Mar del títol comença sent el peix invisible i acaba sent el puto Neptú, citant l’espectacle.

Per altra banda, la capsa polivalent translúcida des d’on el Martí explica la seva història es converteix en lavabo, barra de bar, vagó de metro i tot el que faci falta. L’intèrpret transforma l’escena amunt i avall, així i aixà amb una naturalitat absoluta, de manera que l’estructura, no només ens ubiqui, sinó que ens permeti ser còmplices de les seves converses per xat i cerques a internet projectades. La tassa de vàter solitària que recorda de seguida a Nua: radiografia d’un trastorn, també amb equip balear, pren altres camins de seguida. Les escenes més íntimes queden bàsicament ubicades dins les parets transparents, a excepció del final demolidor, que trenca amb la intimitat, pudor i pors que fins ara havíem cregut conèixer del relat, i així ens permet comprovar el grau de confiança i complicitat que s’ha generat després de 75 minuts dins la Sala Flyhard.

Cavallet de Mar o el peix invisible parla de cossos i famílies diverses, i de formes d’estimar també diverses, de red flags i cringe, d’escoltar la més pura honestedat de les criatures, de la relació amb els pares que sempre hi són i de dol, de codis socials, de gestar, de com no cuidar pot viure’s com un cop de puny, de veritats òbvies que no sempre es respecten, i de ser romàntic sense romantitzar els finals.