Castroponce Teoría y praxis para una vanguardia del siglo XXI

Fem-li una ullada ràpida (donats el números que es manegen , acabarem aviat) als moviments demogràfics que ha viscut la localitat val·lisoletana de Castroponce al llarg de les darreres dècades : sembla ser que la població ha passat dels ja ben minsos 206 habitants de l’any 1991, als 138 veïns oficials de l’any 2022. Som o no som al bell mig d’allò que se’n diu l’Espanya buida? Buida i ben buida s’està quedant de fet tota la comarca de Tierra de Campos,  que forma part de la comunitat de Castella i Lleó, que s’estén per les províncies de Zamora, Valladolid, Palència i Lleó, i de la qual forma part Castroponce. Però qui ho diu, que entre tanta buidor no es pugui trobar aquella mena d’inquietud intel·lectual que es pregunta dia sí i dia també sobre el futur que l’espera a l’avantguarda al llarg del segle XXI i el grau d’implicació política que pot contenir una representació teatral, com si en aquestes preguntes els hi anés la vida a les persones que se les fan? Ja voldríem que els urbanites que tant se les donen de practicar el cosmopolitisme a dojo, compartissin el neguit que mostren els ponents d’aquest simposi , a l’hora d’analitzar els ets i uts de la teoria i la praxis avantguardista , afegint-li aquell punt d’atàvica saviesa popular amb arrels rurals que comporta haver nascut on han nascut .D’altra banda, Castroponce i totes les poblacions que s’estenen al seu voltant en aquest territori tan immutablement pla (una planúria que no s’acaba mai)  poden estar molt buides. Però quan es convoca un simposi com aquest, els hi surten de sota les pedres prou veïns com per a poder omplir de gom a gom la poc formal sala d’actes en la qual es debatran tan seriosos temes. Uns seriosos temes que , això sí, ens arribaran guarnits amb l’humor que el caracteritza per un Pablo Rosal que ha tingut la gosadia de donar-li versemblança a tan inversemblant simposi, ficar-se sota la pell de cadascun dels ponents i dels convocants que han posat en marxa tan lloable trobada, i construir per a ells i elles unes ben articulades intervencions que diuen també molt sobre la particular idiosincràsia de cadascun dels reunits. Començant, està clar, per la Lourdes ,aquesta filla pròdiga de Castroponce  i exalcaldessa d’una població veïna que un nefast  dia ja llunyà va tenir que partir de la seva estimada terra per culpa d’una agosarada idea que no revelaré per tal de no fer-li  excessives revelacions als futurs assistents d’aquest acte... però que mereixeria ser analitzada a Les Corts : de ben segur que atorgar-li protagonisme despertaria més interès que segons quins debats d’investidura.  El cas és que a l’empenta de la Lourdes li devem aquesta notable trobada també farcida d’altes aspiracions  reflexives,  que en té també un punt d’acte de desgreuge capaç de retornar-li a la Lourdes la pàtina que mai no se li hauria d’haver qüestionat, i que Rosal situa l’any 2015. Tot i que, calendari a banda, li trobo a la proposta un atemporal puntet vintage : no sé per què. però de vegades , escoltant aquest ponents, el cap se m'ha anat cap el cinema de Berlanga i els guions d'Azcona , encara que Rosal prescindeixi del seu grau d'acidesa i potencii per contra l'atmosfera lleugerament surrealista de tot plegat. Donant de nou mostres d’aquell ben eixerit i ben carismàtic  fregolisme interpretatiu que fa poc el va portar a interpretar tots els personatges d’una novel·la negra amb humorístiques tonalitats també ben vintage ( “Asesinato de un fotógrafo”) , Rosal ens presenta la galeria de personatges convocats pel simposi embolcallant-los amb  una tendresa naïf que exclou els excessos caricaturescos. Ben al contrari: tal i com apunta l’autor, en l’aparent ingenuïtat d’aquesta colla, s’hi pot reconèixer “la passió que és bona guia i font”. També és Rosal qui afirma que “cal recuperar l’entrega juganera, voluntàriament ingènua i irrenunciablement lluminosa” , si volem desempallegar-nos una mica d’aquesta tendència al constant comentari d’actualitat, la constant reivindicació , la constant condemna i la tendència a l’elegia que ho acaba viciant una mica tot. Parant orella a les de vegades un xic arrauxades però sempre  apassionades sentencies dels ponents d’aquest simposi en el qual no hi té cabuda l’avorriment ( i no tots els simposis poden dir el mateix; més aviat ho poden fer pocs) , anem en la bona direcció.  I tenim assegurada una bona estona d’aquella mena de teatre un xic o un molt polític que defuig per complert els tòpics també sovint un xic o molt dogmàtics amb els quals té tendència a presentar-se segons quin teatre polític.

Deu fer prop de dues dècades (en els anys del Pep Guardiola d'entrenador al Barça) un dramaturg li explicava a un altre les normes del futbol: que si són dues parts de 45 minuts (hi pot haver pròrroga i penals en les eliminatòries) i que guanya qui marca més gols. Així de bàsic. L'altre se l'escoltava interessat al bar del costat de la Sala Beckett de Gràcia mentre es retransmetia un partit de Champions (fet que afectava periòdicament a les taquilles de les sales, d'aquells vespres). A Pablo Rosal li van encarregar que fes un text sobre la dependència de la política en el teatre. I viceversa. Ell, amant de les falses conferències, va escriure i estrenar al Teatro del Barrio de Madrid aquest muntatge, en què, Lourdes, una exalcaldessa de Becerril de Campos (però filla del municipi de Castroponce) muntava un simposi particular en la sala d'actes poliesportiu del poble natal, deu anys després que l'expulsessin per radical i forassenyada de la política.Castroponce 0; Becerril de Campos 0.La prévia de partit: Pablo Rosal és un enamorat de les paraules. Amb elles, és capaç d'indagar sobre un crim (Asesinato de un fotógrafo) o de bastir una ponència sobre el teatre i la política en un quadre rural que, deambula de la caricatura a l'homenatge. Poques vegades, fins ara el gust per l'adjectivació barroca i pels noms encavalcats arribaven a bon port. Interpretada aquesta conferència que recull les cites més rellevants d'unes jornades (de fet un únic debat amb quatre ponents, la moderadora i una pianista), esdevingudes, vuit anys enrere. Als pobles de la comarca Tierra de Campo (una extensa planúria de Valladolid) tot passa a una velocitat pasmosament lenta. Però la revolució es manté latent, en aquesta aparent conversa literària, amb el públic encuriosit per la concurrència convidada.L'alienació: A la taula, amb botelles d'aigua, cartel·les i rams de flors figuraven:*Demetrio, un actor amateur i paleta. Capaç de tornar i posar totxos. Seria tota una garantia a la porteria.*Anselmo, l'amo del bar des de fa 40 anys. Molt atent a l'entorn. Ideal centrecampista amb capacitat per fer canvis de jocs.*Anatolia, gestora cultural que tant organitza accions folklòriques com provoca performances anitisistema en secret (però tothom sap que ella n'es la instigadora). Hàbil extrem, va d'una banda a l'altra, sense patir incoherència. També sap pujar la pilota des de l'àrea.*Sebastián, el criat dels marquesos durant dècades que va fer-se famós per les seves dots de cabareter i bufó. Tothom reia a les seves reflexions ditiràmbiques però afinades. Avui és un davanter dels que obvien l'"òrsai" i sempre amb la canya preparada.*La pianista Teófila (sempre amatent a improvisar uns acords per rematar cada intervenció) faria com de linier, una àrbitra que anava compinxada amb l'excaldaldessa, xiulant les intervencions des del faristol. O una implacable assistent del VAR.la crònica del partit. La conferència la presenta una estudiant de periodisme que va anar prenent notes en un racó i dreta el dia de la ponència (perquè ja no quedaven cadires). Recolzada, possiblement a una de les cistelles de basquet que tacaven les imatges projectades, puntualment. Ella (en realitat, tots els papers de l'auca els fa el mateix Rosal variant la veu o la posició del cos) explica la peripècia per la que qual l'alcaldessa va ser expulsada. Pretenia rebentar els bàndols ideològics i que tothom volgués (que guanyés l'opció contrària). Seria la millor fórmula per empatitzar amb l'adversari i per trobar els punts de consens. Aquest rebuig frontal va comportar un exili voluntari a la capital, a Palencia, on obriria una escola i una companyia de teatre. Deu anys després de revisió personal la va portar a debatre sobre teatre i politica per a l'avantguarda del segle XXI.Si això fos la crònica política es desgranarien les declaracions dels diversos ponents. Si fos la crònica esportiva (com simula pel format) es podrien detallar els xuts des de l'àrea de Demetrio que recollia la seva exparella (Anatòlia), ja al camp contrari. Però, a les cròniques de teatre, només es pot incidir en l'arrencada. Què la trama sigui en directe i en comunió amb els altres espectadors (afició) que esdevingui la catarsi. En tot cas, sí que ens atrevim a avançar el marcador (que és ben visible arreu, des de la primera línia: Castroponce 1; Becerril de Campos 0.Els cambrers del bar proper a la Sala Beckett de Gràcia, de fa dues dècades, possiblement no sentirien la conversa entre els dos dramaturgs. En canvi, amb la calma de Castroponce, Anselmo, sense dir res en trauria les seves conclusions per fer que el brogit habitual del dòmino en les seves taules fos tant harmònic com els aplaudiments finals a Pablo Rosal.