Casi normales ja ha acabat la temporada a Barcelona. Es tracta d’un esforç titànic d’una producció que compta amb un llibret i una partitura molt interessants, vinguda del Broadway més  inconformista. És com una atracció de muntanyes russes d’emocions, que navega de la realitat al deliri sense avís; de la balada a l’himne més rocker; de la comèdia farsesca al drama més íntim. El treball interpretatiu de Nina, veritable alma mater sobre la que pivota un drama que cal deixar a l’ombra perquè sigui l’espectador que vagi situant-se en cada gir dramàtic, denmota molt ofici en el cant però també en la  integració del personatge. Hi ha un realisme necessàriament pujat de to per esdevenir un personatge bipolar, amb deliris esquizof`rencis i tendència a la depressió i al suïcidi. 

El llibre s’allunya del final ensucrada i també del que podria ser el drama més contundent per excel·lir en la tragèdia més rotunda. Prefereix donar un toc de quotidineïtat, d’una certa vulgaritat vital, d’anar fent i seguir lluitant per unes ombres que no desapareixen. A nivell de  vivor de moviment, destaca el paper de guido Balzaretti, sens dubte el més empàtic de tot el repartiment. Roger Berruezo es desplega en una diversitat de doctors que asseguren tenir la resposta i després sempre troben excusa en les excepcions del cas. I, així, l’esperança de la família (caldrà anar a veure per entendre perquè la taula de l’esmorzar només té tres tales si els pares tenen dos germans vivint a casa) es va esquerdant.

Tot i que és millorable la traducció de les lletres (amb unes rimes previsibles i prou tòpiques) la música és una torrentera. tots els temes sonen a hits. Per cantar en moments d’exaltació i diversió i, alhora per acaronar la pell de la manera més tendra possible. Són un veritable artilugi musical, una opera rock  que recorden aquells Jesucrist superstar o, Hair, tot i que temàticament estiguin a anys llum…