Curiòs. I a la vegada lògic. Per què és certament curiòs i digne d’elogi que una obra que va ser concebuda fa més de trenta anys, finalista del Pulitzer, i de la qual se n’han fent un munt de versions, aconsegueixi mantenir.se totalment actual, allò que tothom defineix com un “clàssic modern”. I lògic també, per què “Cartes d’amor” no deixa de ser el retrat de la vida de dues persones que bàsicament es comuniquen per cartes, però que a través d’elles, el seu gran mitjà de comunicació, aconsegueixen mantenir el contacte, amistat i potser quelcom més durant més de 50 anys, Un tomb per dues vides, que naturalment poden ser les nostres vides o bé cadascú de nosaltres pot identificar.se amb qualsevol dels seus passatges vitals.

Pel qui encara no hagi vist qualsevol de les seves versions, així d’entrada, el seu format podria tirar una mica cap enrera a l’espectador. En efecte, els dos personatges estableixen una mena de partit de tennis on escriuen les seves cartes i llegeixen les respostes de l’altre. Per què això sigui reeixit calen dues coses: d’una banda, segurament actualitzar una mica la versió (però una mica només) i de l’altre, que els protagonistes de les cartes siguin uns cracks. I aquí tant Jordi andújar com Marc Rosich, directors, han donat en el clau. En primer lloc modernitzen l’obra defensant l’art de l’escriptura, que tant per Melissa com per Andy són essencials, per sobre del telèfon o, qui sap si actualitzant.la encara una mica més, no haguessin utilitzat el whatsapp, cosa que potser als seus directors se’ls ha acudit en algún moment, però que afortunadament no hi cauen, entre altres coses per què haguessin hagut de canviar el títol de l’obra.

També afegeixen alguns elements que ajuden a dinamitzar.la, com ara canvis de vestuari, petits recessos cada bloc de lectura de cartes, o un parell d’intervencions musicals molt afortunades per part de Lloll Bertran, sobretot l’emotiva “Send in the clowns”, que ajuden a dramatizar la part final de l’espectacle.

Tanmateix hi ajuda, com dèiem, l’elecció d’actors. També pràcticament era un intercavi de cartes, ja fa uns anys, “Adreça desconeguda”, però tant Lluís Homar com Eduard Fernández en feien un recital.

Aquí tant Lloll Bertran com Àlex Casanovas transmeten perfectament a l’espectador, la infantesa, adolescència i maduresa de la Melissa i l’Andrew, tan diferents, tan allunyats,, però en el fons tan aprop. La comunicació els permet seguir units malgrat la distància i crear uns vincles que en ocasions sí i d’altres no resulten afortunats. També a partir de la maduresa, ens transmeten les diferències de classe social entre els dos que els permet o impedeix fer una cosa o d’altre. I van creant tensió sobre una hipotètica trobada.

Finalment, tant la família, com la política, com el conservadurisme sortiran a escena en un rush fina emotiu i dramàtic alhora. “Cartes d’amor” és, en definitiva, aquest “clàssic modern” que ha sabut mantenir la vigència, i que trenta anys després, continua emocionant i calant profundament en l’espectador.