La companyia Sol Picó celebra tres dècades. Després del xou del Grec (El combat del segle. Qui és capaç de derrotar Sol Picó?), ara s’ha atrevit a una peça de carrer de gran format. Grans estructures que es desplacen per la superfície convivint amb els espectadors. Dalt, una coreografia amb elements que aporten espectacularitat i un cert relat. Carrer 024 fa referència al número de telèfon del Ministeri de Sanitat per prevenir suïcidis. L’obra apunta a aquest drama per les víctimes i el seu entorn. Però ho fa des d’una interpretació que no commou, que no és veraç i clara (fins al punt que molta gent no sap aquest subtext). La intensitat queda molt lluny de peces com No m’oblideu mai; es queda a mig camí entre l’espectacularitat i el drama íntim.

La il·luminació i el desplaçament d’estructures (hi ha cinc ballarines i una quinzena de persones atenent labors logístiques) és una de les claus del muntatge, que té solucions fragmentades (puntualment, ballen en una mateixa paret, o es disgreguen per les diferents plataformes mòbils) aporta solucions molt vistoses. Com la de ballar calçant unes botes d’esquí fixades a les estructures. Aconsegueixen veritables postals.

L’obra recupera un format escènic furero, sense que el públic hagi de tenir por per l’aparició d’una acció violenta, de la que el públic se sent vulnerable (Manes, Imperium). No hi ha la festa de les cercaviles de Comediants (Dimonis). Sol Picó no cedeix ni un gag còmic (habitual en la seva veu en off, com es fa evident a l’One-hit wonders) i concentra el moviment a una coreografia solvent, intensa, espectacular, això sí.