Carmina Burana

Té raó Carlus Padrissa , quan afirma que l’estupenda  música que Carl Orff va composar per a la seva cantata profana “Carmina Burana”, és una música molt “furera”; una música  - podríem afegir- que connecta del tot amb l’espectacularitat “mainstream” amb marca de fàbrica inconfusible que la Fura mostra sempre que es llança a aventures destinades a captar audiències massives. També la brillant partitura d’Orff resulta espectacular, mentre que les lletres en llatí dels poetes goliards que l’inspiren , posseeixen alhora aquell punt transgressorament irreverent , lúdic i luxuriós que associem sempre a l’esperit “furero”. D’altra banda, va ser el mateix compositor el que ja en el mateix títol de la seva obra va fer  referència a les “imaginibus magicis” que genera la seva música. I sens dubte, pocs cops l’obra d’Orff deu haver anat tan ben servida en aquest sentit: damunt el gran i mòbil cilindre que presideix l’escenari d’aquesta proposta, es projecten imatges sovint fascinants que venen a ratificar el ja ben demostrat domini que la Fura mostra en el terreny dels audiovisuals. I que, pel que fa a la posada en escena que acompanya la interpretació de la Cantata, constitueixen el seu veritable punt fort. Més discutible seria en aquest sentit el component coreogràfic de la proposta: la interrelació entre les imatges i les ballarines que les acompanyen , dona lloc a unes intervencions tirant més aviat a discretes . O l’ús de recursos d’efectivitat infal·lible però potser ja una mica massa vistos: penso en el gran recipient ple d’aigua en el qual es submergeixen alguns dels intèrprets , i que s’acaba tenyint amb l’intens color vermell que associem a la passió , la sang i el bon vi. O el fragment en el qual la Fura se’n serveix del cor femení de l’espectacle per omplir la platea de fragàncies presumptament primaverals, demostrant així que ser “furero” , no està renyit amb caure en la temptació del “kitch”. D’altra banda, l’espectacle s’enfronta al Tívoli a un important desafiament logístic. El Tívoli –no cal ni dir-ho - , és una preciositat de teatre del qual Barcelona, se n’ha de sentir ben orgullosa. Però és també un teatre amb una boca escènica massa petita com per a poder rebre en condicions una proposta tan massivament poblada com aquesta. Dit ras i curt: l’enorme gentada que l’espectacle reuneix a l’escenari entre orquestra, cor, solistes i ballarines, no hi pot cabre comodament en un espai ocupat també pel ja esmentat cilindre, i per la grua manejada per dos tècnics que ha de córrer amunt i avall carregant amb els solistes. La sensació de encotillament, plana sovint sobre el muntatge. Res d’això impedeix, en qualsevol cas, gaudir de la potent  “cantata” , força ben executada per la World Orchestra Soloist - que ofereix la partitura en versió de cambra- i defensada amb solidesa per la Polifònica de Puig-Reig i guatre brillants solistes. Ni deixar-se arrossegar pel torrent de creatives projeccions que s’acoblen acuradament al contingut de les lletres ( agreixo  d’allò més els sobretítols; el llatí no és el meu fort) . Ni reconèixer un cop més que La Fura dels Baus posseeix un envejable sentit de l’espectacle capaç de fer que el tot, s’imposi a les febleses parcials de la seva proposta.