15 años no és nada és una celebració. Els 15 anys a escena d’un artista que, en
comptes de fer una antologia, s’ha currat un espectacle complet inèdit, de vora
dues hores.  He de dir que Carlos Latre, sol a escena
–o acompanyat d’una escala lluminosa- no és un monologuista. És un creador que
treballa en un gènere que pot agradar o no, però exigeix rigor i
professionalitat. Ell es mostra amb una forma física tan excel•lent com les
seves dots de comunicador, sense perdre el ritme ni un minut. I novetats: sabem que
fa veus –molt ben fetes, per cert- però potser no sabíem  que també es fica a la pell del personatge
buscant l’essència, quan no és possible calcar la veu. És a dir, coneixerem el Latre actor. I sobretot, el que jo tampoc sabia és que anava a veure Latre, el musical. 

Al principi sorprèn una mica
l’efecte Broadway, amb escala lluminosa i temes com el That’s entertainment autodedicats.
Però ben aviat s’entén: el Latre tenia la banya posada en fer un musical i ho
aconseguit. Dels 150 personatges, potser l’única que no canta és la Duquesa de
Alba!

L’espectacle és divertit, variat i respira professionalitat. Latre interpreta
des d’un monòleg del Gila, ja al cel, al tema Olvídame
y pega la vuelta, de Pimpinela, ‘cantat’ per en Guardiola i el presi Bartomeu,
passant per actualitzacions
d’urgència d’aquestes que,
actualment, s’originen cada dia. Fins al punt que queden endarrerits Rubalcaba,
l’Esperanza Aguirre, Pujol, Mas, Wert i els nens catalans, Montoro… que ja
eren al guió base. Hi ha llenya per tothom. Excepte per al Rubianes i el Sardà,
per als que no dissimula l’afecte que els té.