Contra la tendència pragmàtica de simplificar idees i conceptes, calen veus crítiques que ens facin qüestionar el blanc i el negre absoluts. En el camp de la música folklòrica, això és el que fan artistes com Glòria Ribera o, en aquest cas, La Copla de Wisconsin. La seva tesi és controvertida a més de compromesa: en contra del que ha quedat gravat en l’imaginari popular, ni la Movida madrilenya era tan trencadora ni la copla andalusa tan casposa. La Cinta Moreno, el Salvador S. Sánchez i el Joel Moreno Codinachs ens ofereixen el resultat d’una potent investigació sobre les actituds revolucionàries de figures empoderades com Rocío Jurado, Mari Trini, Maria Jiménez o Lola Flores, que sovint desmitificaven l’amor romàntic o visibilitzaven en les seves cançons tabús com el plaer i la masturbació femenines. La investigació, plena de referències bibliogràfiques que es poden consultar a la sortida del teatre, no només se centra en les lletres de les artistes sinó també en la reacció dels poders fàctics, amb mitjans de comunicació de prestigi que sovint les ridiculitzaven i les convertien en estereotips a partir dels seus físics o les seves situacions personals.

A Cançons que acaben en fade out el blanc i el negre es difuminen també en la forma, demostrant que una presentació acadèmica rigorosa pot ser també un concert potent i un divertiment popular. Sense volants ni mantons, la guitarra elèctrica de Joel Moreno Codinachs substitueix els instruments orquestrals típics de la copla andalusa, donant-li a la peça una estètica més roquera i contemporània. La Cinta Moreno i el Salva S. Sánchez interpreten temes sencers o fragmentats en medleys i polifonies a dues veus, demostrant un desplegament vocal d’alt nivell i una interpretació divertida amb un punt de picardia. A més de teoria i cançons, la peça també conté la representació de moments mítics de la història televisiva. Sánchez i Moreno encarnen entrevistes o actuacions memorables sense buscar la caricatura, deixant que cada situació parli per si mateixa amb naturalitat i complicitat. Potser no captem totes les referències musicals, potser no coneixem del tot el món de què ens parlen, però ho gaudim per l’honestedat i l’entrega dels intèrprets. Es nota que s’ho passen molt bé fent el que fan i l’alegria es transmet al públic.

La peça és una recerca, un concert i un espectacle humorístic. És una festa i alhora un homenatge compromès a unes icones silenciades del feminisme i el col·lectiu LGTBIQ+. I sobretot és una crida a mirar més enllà del que sembla evident, a qüestionar allò que hem acceptat sense pensar-ho. I una demostració que ho podem fer sense perdre el somriure.