Les T de Teatre els hi agrada viure en una ficció ben màgica que expressi al màxim uns personatges (principalment, femenins) perdedors. Exploren entre la comicitat de la situació i el dramatisme de la psicologia dels personatges. Ho tornen a fer amb aquesta Cançó per tornar a casa. El seu món (en el que van convidant directors i dramaturgs perquè els hi imprimeixi un matís diferent) fa anys que es mou per les mateixes coordenades. Sigui Julio Manrique (e.v.a), Ciro Zorzoli (Premis i càstigs) Pau Miró (Dones com jo), Alfredo Sanzol (Aventura, Delicades) o Javier Daulte (Com pot ser que t’estimi tant). Elles disposen d’un univers d’un humor cínic, un gust per compartir una determinada fantasia i una necessitat de tocar el fons de l’ànima de l’espectador, encara que sigui amb un doble salt dramatúrgic.

T de Teatre fa quasi mitja carrera que va abandonar la seva fórmula de monòlegs cruels. Des d’aquells Petits contes misògins fins a Així és la vida, o 15). Però Denise Despeyroux va estrenar-e com a espectadora de la companyia amb Com pot ser que t’estimi tant (2007). I sí, per moments, el balancí i el record de la mare de la renata podria ser un personatge de Delicades. O la trama surrealista de l’escena del bar en què les tres actrius (novament el metateatre d’e.v.a.) troben al seu dramaturg que, en realitat és una persona que vol passar desapercebut per una raó ben fosca podria entrar com a capítol d’Aventura o de Dones com jo, o Com pot ser que t’estimi tant). De l’equívoc de gruix ben gros, es passa a la cançó més dolorosa, passant per una mena de ritual escocès. El desí ha volgut que, tràgicament, coincideixin en el camí però per una raó ben diferent de la que Renata (Marta Perez), Greta (Mamen Duch) i Rita (Àgata Roca) imaginen. Verònica (Carme Pla) i Oriol/Jonàs ((Jordi Rico) són els antagònics que procuren sobreviure una desgràcia i, ara una, terrible casualitat. En la boira d’aquest poblet perdut de la Catalunya profunda, es percep poders i abusos de l’hipnotitzador cap a la seva ajudant, i sobretot, també, viceversa. El públic viatja de la comèdia més desietada i despreocupant al drama més tendre (un punt previsible i pel·liculero però que funciona). L’audiència segueix cada una de les escenes i el seu somriure es va torçant. Greta narra un final més definitiu del que ella podia imaginar.