Probablement, la companyia Paradiso99 vol explicar massa coses en massa poc temps, una característica habitual dels autors i companyies novelles.en general és degut a l’ànsia de criticar situacions que volen revelar. això fa que les trames quedin escapçades, que aflori només una línia bàsica i que no s’enfrontin les contradiccions dels personatges.

Canción dulce y amarga… té una intuïció molt afinada en un espai fet a base de caixes de fruites buides en el que viu una parella humil: Ell treballa al Mercadona i no se sap res més d’ella que voldria conèixer la seva veritable mare i que posterga la seva maternitat, a aquest punt. Per això, considera que el reality televisiu Cámbiame és una oportunitat. Aguantarà la vergonya de fer viral la seva preocupació amb l’esperança que algú se l’escolti i la reconegui com a filla. Paral·lelament, a la trama principal una dona reprodueix els moviments (com si fos la seva ombra, el passat) d’aquesta jove. Podria ser la mare buscada.

Contínuament, en l’obra es dona més d’un pla d’acció, desenfoca l’atenció del públic. L’espectador vol veure què passa darrere, encara que, en primer pla algú estigui interpretant un monòleg. És una fórmula que inquieta, que descol·loca i que, en certa manera, és una interessant forma per denunciar la jerarquia del primer pla televisiu, o del focus teatral. L’obra es mou en una capa d’absoluta ficció. I si es pot empatitzar amb la il·lusió de ser pare de l’obrer i amb l’ànsia d’ella per parlar-li a la mare,genera un rebuig absolut el cinisme del presentador de televisió, que fa de mestre de cerimònies a cops de plateret i que sempre és ofensiu, des del primer moment. Sense canvis en l’actitud dels personatges, l’obra només pot agafar una direcció, no té girs, ni revolts (que, quasi, resultant una sorpresa perquè l’espectador avispat ja insinua més coses de les que realment passen).

La peça contrasta amb la preciosa lletjor dels titelles-mare; del moviment dolorós de la dona comunista que li volen batejar, just acabada la guerra Civil; d’una aparença modernor que cau en el buit més desesperat. L’espectador només pot veure passivament. Intervenir com demana el showman és insultant. Hi ha una empatia per la vulnerabilitat dels personatges fràgils. I un desig confessable que s’esgoti el cinisme televisiu. En aquesta buidor, caldria trobar-hi arrels, arestes on l’espectador pugués aferrar-s’hi i lluitar-hi m és que no pas llençar-los a un abisme que no s’acaba ni amb el darrer fosc.