“Treballar
dignifica l’home… i la dona”, es llegeix, al començament, en un rètol electrònic d’aquest Call center. La
dignitat és, precisament, el que falta en aquesta oficina d’atenció telemàtica on hi ha cinc persones atenent
les trucades, la
immensa majoria, de persones que es volen donar de baixa del servei de
televisió per cable.
Una bogeria…! Un
cap, desvergonyit, avorrit, prepotent, els ha fixat un mínim per no perdre la
feina: que al menys la meitat dels que truquin
per trencar el seu
contracte, el mantinguin.

Les preguntes que ens plantegem són evidents. I les
respostes no ens calen. Fins a on seríem capaços d’arribar per mantenir una feina, per molt “feina de merda” que sigui (recuperant les paraules de La Calòrica)? Cada
personatge deixa entreveure la seva realitat:
tots necessiten el treball. Tots estan collats per un cap insoportable que els
controla fins a l’absurd.

La crítica
social a l’obra és evident i molt
propera. Els personatges, les vivències, els somnis i la realitat que viuen la
coneix tothom de manera més o menys propera. Però el principal repte (assolit) d’aquesta
representació és el seu ritme, de vegades trepidant, violent, divertit i,
insisteixo, molt crític. És una tragicomèdia que ens atrapa, que va creixent
fins esdevenir tot un disbarat surrealista amb final incert. L’espectador acaba sentint-se a gust, amb ganes de
cridar, d’insultar… de desfogar-se.

L’escenografia és senzilla: una taula de teleoperadors, amb la pantalla de l’ordinador i
els auriculars amb micro incorporat.
Però apareixen
personatges per fora de l’escenari (els
clients, esclar) i de sobte l’escena esdevé un vagó de metro, per exemple, o el carrer. No calen recursos materials, n’hi ha prou amb imaginació i bones
interpretacions.