Els cabarets del Trapezi sempre destapen personalitats que són eficaços presentadors i, alhora, capaços d’animar la gresca amb una broma enganxadissa. A la clown, La Churry, no li deixaven entrar als camerinos perquè no la consideraven estrella. Com si les pallasses no cotitzessin prou a Hisenda. Doncs ella sola ha instituït, ja, que quan algú del circ vulgui dir “alta distinció, l’internacional”, ho faci arquejant l’esquena cap enrere i alçant els braços amb les mans fent el gest de calerons. La presentació és una feina, aparentment molt formal però noms com José Luís Redondo (2023 i 2024), o Alba Sarraute (2019). Qui recorda l’aparició del duet Piero Steiner i la malaguanyada Itziar Castro (2018)? Són només alguns exemples…

Deia un actor de Circ Pistoler en la presentació de show cases per a professionals, divendres al matí, que és molt ingrat retallar un espectacle per fer una petita demostració… Efectivament, veient el treball dels artistes de Balbán a la carpa, es comprova que el relat de l’aparcament (Ninguna palabra) era parcial. També Marica Marinoni desplega un equilibri amb la roda Cyr que l’eximeix de l’aparició a Roue giratoire.

Tripotes la Compagnie repeteix, (segons expliquen els que han vist la seva actuació al carrer de Kiss& fly) el format de la seva proposta artística. És un exercici de força, humor i alçada. La seva balança apareix d’una bicicleta i serveix d’alçada per saltar i catapultar…

Emiliano Alessi desplega molta sinconització amb el número de malabars horitzontals que orbiten pendularment a les fosques. Les boles, fluorescents, transiten entorn de l’acròbata, com si fos el planeta que recull les trajoctóries d’un grapat de satèl·lits. Probablement, no es pot assumir la dificultat perquè les peces no topin entre elles. És un repte que, de fet Oriol Borràs ja va provar a Pròxima Centauri.

Per completar l’espectacle hi ha la comicitat en les caigudes del duet Rossoneve en un mà a mà tan estudiat que l’aparent error és, en realitat, l’execució del que hi havia previst. Força, ironia i complicitat.

És cert que mai es parla en els cabarets de l’acompanyament musical. Roc Sala Trio va saber respondre a les rèpliques dvertidament enverinades de La Churry, tocar les partitures de les transicions amb eficàcia i, fins i tot, puntualment, posar música en directe en alguns dels números. Molta oïda i saber respondre àgilment a l’imprevist.

Al Cabaret no hi falta una tradicional necessitat del públic de deslliurar-se. És un dels secrets més ben guardats, que els artistes reben amb escalf. Aquest any, els números tenen una notable complexitat i s’adapten molt bé entre ells.