Durant gran part de la temporada, a la Sala Fènix hi ha una cita els
dijous: el Cabaret LeCoq reuneix diversos artistes, que presenten al seu
públic la seva feina. El format, volgudament nocturn i canalla, no
respon exactament al concepte de cabaret. Més aviat es tracta d’un
collage, o un ‘showcase’ (ara tan de moda) on diversos i imprevisibles
(mai no se sap a qui et trobaràs) artistes fan un ‘número’ o bé una part
dels seus espectacles. Et trobes artistes més desconeguts, gent
consagradíssima i petites sorpreses.

El dia que vaig anar, destacaven dos perles com el Christian Atanasiu,
artista de la paraula i el cos, mestre d’actors (per exemple d’un
servidor, fa molts anys) i arrelat, com ell mateix confessa, a la
barcelocatalanitat per amor a la nostra ciutat, provinent del seu Berlin
natal. Ens presentava un seguit de jocs de paraules (i gest, això
sempre) sorprenent i profundament treballat.

La segona va ser la presència de Jordi Bertran,
que amb tres joves alumnes seus, ens presentà un deliciós passatge dels
seus ‘poemes visuals’, que deixen tothom bocabadat amb les aventures de
les lletres que prenen vida.

Com a sorpresa, la nostra mestra de cerimònies, l’Elena Visus, amb un número basat en un divertit playback.

Un pregunta posteriorment a Felipe Cabezas, director de la sala i
responsable de l’invent, com s’ho fa per portar aquestes ‘perles’ a la
sala, compartint escenari dijous nit. La resposta és la complicitat, la
relació teixida amb tot un món de l’espectacle de la ciutat: Només així
es poden dur a una petita sala del Raval.

Esteu avisats, però, que cada nit és una sorpresa inesperada, per la
mateixa naturalesa d’aquest cabaret, on anireu sabent el programa a
mesura que es desenvolupi.