Diu Toni Casares, director de la Sala Beckett que caldria un/a dramaturg/a a cada reunió de comunitat d’escala. Perquè és un espai de realitats que contrasten com mai. La Calòrica li va fer cas i va elaborar una delirant reunió a De què parlem mentre no…. Avui, el tema de preocupació social i també d’una certa utopia personal, és el dret a l’habitatge. Si els de Mos Mairoum, al 2018, ja van fer un verbatim sobre el tema (Gentry), Yago Alonso i Carmen Marfà hi passaven de puntetes a La pell fina o Mar Monegal en fa una veritable dissecció al Monopoli. Ara la preocupació supura pel cràter del volcà com ho demostren títols com Llogatera, El piset, i és clar, aquest musical, Busco pis, d’una sornegueria que s’embolica amb els tòpics, però que sap treure’n girs sorprenents i veritats mig callades.

En realitat, la classe mitjana barcelonina (la que sol atendre la cartellera de teatre) és aquella que ja té un pis de propietat i, possiblement algun altre de lloguer heretat de la família. És cert que demanem que s’ampliï el cercle d’espectadors i que interpel·li a tota mena d’usuari del transport públic, però de moment (i d’això l’olfacte del duet Xavi Morató/ Gerard Sesé és fi) la presència dels petits propietaris, que temen que els facin assetjament a l’escala pel seu estatus de privilegiat, obsessionats per les reparacions de l’ascensor i les temibles derrames, acaben dominant el to d’un espectacle que es presenta com Congrés BCN Sell/Rent per a fons voltor.

La comèdia musical sap sorprendre i, tot i que no surti mai de la farsa exagerada, revela amb cinisme els autoenganys de bona part de la ciutadania. La música gravada permet construir un musical low cost i anar trampejant, des d’una escenografia ínfima, un constant fregolisme de perruques de basar i un becari que resol les emergències i que sorteja un lot de productes naturals (com Jordi Prat i Coll feia amb el quinto a Els Jocs Florals de Can Prosa, però allà es regalava tot un pernil!)

La comèdia fa una repassada àmplia i original dels diferents tipus de personatges que contacten amb els agents immobiliaris, uns hàbils prestidigitadors del mercat de lloguer i compra. El repartiment format per Xènia Nogué, Joan Sáez, Judit Malet, Gerard Sesé i Mireia Lorente-Picó/Judith Porta, amb algun canvi segons el passi, té prou salsa on sucar-hi pa. Tothom tindrà exemples a cabassos i també és cert, cal admetre que la feina d’un Administrador de finques de mantenir la pau social enmig d’una assemblea per posar o treure la paperera de sota les bústies també es mereix un sou més digne. Al darrere, sempre s’amaguen els tenidors que gallegen de la multipropietat en les convencions capitalistes, però que s’expressen amb la boca petita, quan es mouen pel carrer: “Qui sigui innocent que tiri la primera clau”, diria un Jesucrist amb la voluntat de socialitzar les llars.

Si fa una dècada, el tema de moda era la imminència (i les conseqüències) de l’1-O (des d’En procés1 i En procés2 del Teatre Lliure a Alguns dies d’ahir de Jordi Casanovas) avui és clar que ara és la dificultat de l’habitatge. L’actualitat mana sobre quin és el tema oportú a parlar. Yasmina Reza feia escarni, cert, a Una comèdia espanyola. I Arthur Miller a El preu. Però, ara, quan les enquestes diuen que és la primera preocupació de la societat, els dramaturgs han trobat un filó on desplegar les seves habilitats. Fem una aposta i vaticinem que, en pocs anys, s’amuntegaran les obres que facin escarni de Rodalies?