L’actor Carlos Hipólito és un actor elegant i diligent. Que li agrada comprometre’s en produccions menors si li interessa el que puja a escena. Per això, protagonitza aquesta funció de la companyia Ay, Teatro (que bona part de l’equip artístic coincideix amb Ron Lalá). Com el Tricicle que proposava els espectacles per temàtiques (Aeroport? Èxit; Esports? Slastic; Asseure’s? SIT; Tecnologia? Bits; Riure? Garrick) el dramaturg Tato Álvarez també partiex d’aquest esquema. Ho va fer amb el Segle D’Or (Siglo de Oro, Siglo de ahora) . I també amb el món de teatre (Crimen y telón). Ara el punt de referència és l’ase.

A mode d’entremesos, es desplega una escena que mostra les dissortades lliçons del burro en els 6.000 anys de convivència amb l’home. Considerat com un animal tossut, resistent, de treball del camp, pocs cops rebia cap benedicció. Per exemple, no és fins que Juan Ramón Jiménez el bateja com a Platero que l’animal no té nom; només rep patacades. Platero, en canvi, trenca el paradigma perquè es presenta com un animal tou com un núvol, carinyós com una mascota afable.

La presentació formal és ordenada i amb unes interpretacions molt correctes. I és que al costat d’Hipólito hi ha tres músics (Fran García, Iballa Rodríguez i Manuel Lavandera) que es desdoblen en altres personatges. De fons, sempre el ruc lligat a la quadra i l’amenaça del foc i de no poder escapar perquè ningú pensa a alliberar-lo. Aquesta sensació, que podria tenir l’ase desvagat descde mitjans segle XX per l’aparició dels tractors i camions, no deuria ser la mateixa unes dècades enrere: Sense ase no es podia traginar equipatge ni tampoc moure l’arada.

L’obra és complerta, en quan a bibliografia i en forma actoral. A part de la cançó i la narració en aire trobadoresc, unes senzilles projeccions aporten l’ombra de l’ase o els finestrals de les quadres. Potser el problema és que l’estructura no aporta sorpresa; no es decanta per cap llegenda. Prefereix passejar-hi per sobre, superficialment. Tirant del saber de llegendes índies. greges o de l’Edat Mitjjana (com Anselm de Turmeda) i El Quixot de’n Cervantes. Si l’aposta hagués estat Platero podria dignificar millor la bèstia i presentar els altres textos com a antagònics amb un to de comèdia similar. La intenció seria enfocada al maltracte que els homes fan, generalment, de les bèsties de la granja. I on Platero esdevindria l’excepció que confirma (o no) la regla.