Bull

3 raons per veure “Bull” i 1 per fer altres plansRaó numero 1Humor negre. Ara que una obra com Mala broma del Jordi Casanovas triomfa qüestionant-nos sobre si es pot fer broma o no de tot, encara resulta més estimulant la presència a la cartellera d’una obra com Bull, de Mark Barlett, un text molt contemporani que utilitza l’humor negre, negríssim, per encarar-nos a una realitat desagradable i malauradament molt habitual. No és gaire habitual veure als nostres escenaris obres que optin per l’humor negre i només per això cal aplaudir la darrera aposta de la companyia Sixto Paz.Raó número 2Entre l’empatia i la incomoditat. Toreges o et toregen? La metàfora de comparar una plaça de toros i l’enfrontament del torero amb el toro amb les relacions laborals més salvatges no deixa escapatòria a l’espectador.En una història de ritme àgil en què la tensió va creixent per moments i fins al final, és fàcil sentir empatia per Thomas, aquest treballador maltractat psicològicament i de manera cruel per dos “companys” de feina, els implacables Tony i Isabel, a qui no ens estranyaria pas veure’ls trair fins i tot la seva mare si amb això assolien els seus ambiciosos objectius. Però el to d’humor negre del text de Barlett fa que, per moments, ens facin riure (ni que sigui per dins, ni que sigui de manera inconfessable) les estratègies, bromes de mal gust i la manipulació dels qui estan segurs de conservar el seu lloc de feina a costa d’enfonsar qui faci falta, en aquest cas del Thomas.I aquesta dualitat en què Bull ens situa, entre l’empatia i la diversió cruel, incomoda molt, i a més sabent que no podem fer res per salvar la víctima d’una mort segura. Qui valori les històries capaces d’incomodar-nos, gaudirà amb aquesta obra.Raó número 3Actors fantàstics. Sembla que la tercera raó sempre són els actors, però és que malgrat la importància d’un text ben escrit, tot rutlla molt millor amb un quartet d’aquesta solidesa. Correctes com sempre Joan Carreres (còmode amb aquests papers ambigus), i David Bagés (un expert en papers de “dolent”, en aquest cas el cap que ha de decidir qui és l’acomiadat). Però els qui destaquen de debò són Mar Ulldemolins (que aquí ha de fugir de papers on la fragilitat és la clau i fa de dolenta amb una seguretat envejable), i Marc Rodríguez (l’etern secundari del teatre català), que aquí és el protagonista absolut i aconsegueix transmetre la fragilitat i la bonhomia d’un personatge condemnat des del principi.Així, Pau Roca, demostra un cop més la seva habilitat no tan sols per triar bons textos sinó per la direcció d’actors. Bravo!Raons per fer altres plansSi teniu alguna experiència semblant de bulling a la feina… Evidentment, els qui són incapaços de riure amb l’humor negre no cal ni que s’acostin a La Villarroel. Igualment, Bull està contraindicada per tothom que hagi viscut qualsevol tipus d’assetjament laboral, especialment protagonitzat per companys de feina d’aquests que no pots refiar-te’n ni un pèl.

Ser cornut (parlant de bous) i pagar el beure. Això és el que se li pot aplicar, al personatge perdedor, dels quatre que té l'obra «Bull», que es convertirà en la víctima de la presumpta i simbòlica «cursa de braus» que mantenen tres empleats d'un equip comercial en competència personal i el director de l'empresa en un temps de crisi —és a dir, parlant en clau empresarial: sempre— que obliga a reajustar despeses i fer fora algú del personal.La companyia Sixto Paz converteix el que es podria haver presentat com un típic cas d'assetjament laboral o buylling per a adults —conseqüència generacional del buylling escolar— en una agra comèdia on es posen al descobert les males arts sense escrúpols d'uns sobre els altres i de tots contra un de sol.Si els de Sixto Paz haguessin optat per ambientar «Bull» en un clima de western —amb duel, soga i linxament inclòs— el simbolisme crec que hauria funcionat igualment. Portat, però, a la plaça de toros —de fet un quadrilàter de sorra amb venedors d'aigües abans de començar i repartiment de clavells entre alguns espectadors— el caràcter teatral s'engrandeix i ben aviat s'entén qui està disposat a agafar la capa i torejar i qui serà torejat.La peça només dura una hora clavada. I els diàlegs, d'una manera expressa, sembla que no acabin d'arrencar mai. Després d'una entrada en clau coreogràfica taurina triomfal, s'aniran desvelant les males jugades de cadascun dels personatges i s'aniran perfilant, a parts iguals, la maldat i el cinisme d'uns sobre la ingenuïtat i fins i tot la bondat de l'altre.És a dir: fer sortir el presumpte brau a la presumpta plaça (vegeu aquí l'actor Marc Rodríguez) i sotmetre'l a un presumpte diàleg de toreig, banderilles i picador (vegeu també aquí l'actor Joan Carreras i Mar Ulldemolins) amb estocada i rematada final del punyalet (vegeu finalment aquí l'actor David Bagés). Només faltaria que el brau abatut bavegés de ràbia com bavegen els toros de debò —que formen part sisplau per força del brutal espectacle que els seus defensors tenen la barra de qualificar de «fiesta nacional»—, quan s'adonen que qui tenen davant amb capa vermella i espasa alçada no té bones intencions. La peça del dramaturg i guionista Mike Barlett (Oxford, Regne Unit, 1980) és tan intensa que requereix que per expressar com cal els retrets, les burles, les humiliacions i les punyalades a l'esquena, els quatre intèrprets hi estiguin a l'alçada. I si bé, en aquest cas, el mèrit cap repartir-lo honestament a vuit mans esplèndides, el clímax creat a l'inici, tot i que cal advertir que s'esllangueix una mica arribats a mitja representació, torna a pujar clarament de to a la part final i obté el màxim relleu quan domina la «plaça» en solitari l'actriu Mar Ulldemolins i, després d'un toreig violent, tintat literalment de vermell, amb la mirada astorada i silenciosa de Marc Rodríguez, s'emporta les dues orelles del brau... i la cua i tot (...)

¿Recuerdas esa imagen típica de película de miedo en el que un personaje se adentra en una estancia misteriosa pese a que el sentido común indica que debería alejarse lo máximo posible ? Tú, espectador entregado a la trama, le gritas internamente que no entre, que vuelva sobre sus pasos ahora que todavía puede. Pero obviamente el personaje no te escucha, sigue adelante para tu desesperación y sufre las esperadas consecuencias. Esa es la impotencia que siento hacia el protagonista de Bull – Marc Rodríguez- , un trabajador al que vemos toreado –metafórica y literalmente- por sus compañeros – Joan Carreras y Mar Ulldemolins -mientras los tres esperan al jefe –David Bagés, substituido en algunas funciones por Santi Ricart - que decidirá cuál de ellos debe abandonar  ̶l̶a̶ ̶a̶c̶a̶d̶e̶m̶i̶a̶ su puesto de trabajo. Desde fuera, veo venir las provocaciones y le pido a Thomas que se aleje, que no las escuche, que no responda, que huya de la trampa… Pero mis súplicas son en vano y el abusado cae una y otra vez en las burlas de sus torturadores. Intento pensar que se trata de una lucha por la supervivencia, que todos los depredadores tienen motivos de peso que les llevan a aferrarse a sus trabajos con toda la fuerza de sus garras. Pero eso no es lo que retrata el texto de Mike Bartlett. Aquí se muestra la arrogancia del que se cree superior a través de la crueldad descarnada, el abuso por la simple satisfacción de verse más fuerte. Ni evolución ni moraleja. Solo un espeluznante reflejo de un comportamiento humano que, de comedia, tiene poco. A partir del título polisémico, la dirección de Pau Roca juega con acierto e ironía con las imágenes del mundo de los toros en la puesta en escena a cuatro lados. Rodeamos el arenal de la plaza para ser voyeurs partícipes de la matanza mientras la iluminación de Guillem Gelabert va intensificándose paulatinamente casi sin que seamos conscientes. Si bien Rodríguez y Carreras siguen en arquetipos de personajes muy fieles a su línea –pienso en el patetismo del primero en L’hostalera y en la soberbia del segundo en Pretty-, una de las actuaciones más impactantes es la de Ulldemolins, especialmente en el demoledor monólogo final. Un jaque mate rotundo, sangriento, apoyado de forma progresiva por movimientos, luz y vestuario – atentos al diseño y al uso de este último, a cargo de Laura Garcia. Dicen que las películas de miedo nos gustan por la tranquilidad que nos produce saber que son ficción. Sin embargo, en este caso la función me deja un sabor amargo, con la esperanza de que la hora que acabo de pasar sea más exagerada, minoritaria o irreal de lo que parece. Me aferro a pensar que la vida real es más compleja, con personajes más profundos de los que aquí se plantean. E imploro estar en lo cierto o, por lo menos,  aprender a salir a tiempo.