Bruna és una nena desperta que li agradar imaginar al parc amb el seu amic i que té una estranya relació amb la seva àvia, i una complexa convivència amb la mare (que sembla estar més per les emergències de la feina que per a la filla). Són, segurament, tres dones fetes a sí mateixes en diferents generacions: als anys 30 l’àvia Quima; als 50, la mare i als 90, la Bruna. Que es fan valdre per a sí mateixes en una petita població amb molts secrets de la Guerra Civil, no desvetllats. En la versió escolar que vam veure (concentrada en les accions que passen a la canalla) es constata un treball col·lectiu nombrós, amb música en directe i personatges que representen els de la seva edat. Aquesta pe+a comunitària té un inusual repartiment que respon a l’edat dels personatges.

A l’entusiasme i confiança de poder desvetllar tots els enigmes, se li suma la vulnerabilitat de l’alzheimer. I, és clar, sense tenir el control de la memòria, es van descabdellant secrets que expliquen les raons d’aquestes soledats femenines. Un dels treballs de millor resultat son els salts al passat amb l’aparició de jocs infantils, que contracten amb els els Gameboy dels anys 90 i els videojocs accessibles als mòbils de bona part de la canalla de l’ESO. El món fantàstic infantil es dissol però les ganes de conèixer, de descobrir allò que ni sospitaven, es manté més interessant que les curses i les batalletes tecnològiques. Tot i que a Bruna no es trasllada a l’actualitat (com sí que es fa a Alícia al país dels mòbils), sí que es produeix el contrast entre el joc dels espectadors d’avui i els de l’escena (de dues èpoques ben diferents).

Bruna, el musical, en realitat és un cant a la convivència familiar. A escoltar-se les anècdotes recolzades de fotografies i d’anar esbrinant racons de memòria que els grans prefereixen deixar en l’oblit o, a l’espera que algun dia la veritat es pugui assumir, sense dramatismes. Al costat de la relació de les tres generacions, hi ha el de les dues amigues de la adolescència, la Quima i la Pitus, en els anys convulsos d’una dècada que va arrencar amb l’esperança d’una República i va acabar amb l’evidència d’una dictadura hostil amb els perdedors. Bruna, el musical deixa la porta entreoberta a què hi pogués haver una segona part, a l’exili, a estirar de l’altra part del fil que la història va trencar entre Quima i Pitus. Una història de fred, dolor i misèria com aquella de Rastres-Argelers o més esperançadora (però igualment crua) de La maternitat d’Elna.