El col·lectiu Desasosiego han canviat els havans de la sobretaula d’un casament frustrat (Un segundo bajo la arena) per una taula llarga de bingo. En aquest sòrdid espai es mastega la il·lusió del premi amb la certesa del fracàs. En aquesta gola del llop, es demostra que el triomf d’un és la derrota dels altres. Homo hominis lupus est, que fa la dita llatina. Per això, el quadre de ludopatia podrida es transforma en una mena de lupopatia.

Diuen que les nits de lluna plena poden emergir esperits d’entre els cartons de joc. L’espai i la situació és suggerent. Ara, la pega és que (si més no, una incòmoda funció de diumenge) no es va establir prou connexió per fer catarsi amb l’agenda de telèfons de la Lurdes, una clienta assídua de l’establiment amb un grapat d’amistats de Vilassar.

La foscor del bingo té l’ambient lúgubre dels prostíbuls decadents. T de Teatre i Empar Moliner van cantar les misèries al Poliorama, sota la direcció de David Selvas (T’estimo si he begut). És un to similar als clubs en hores baixes (Cabaret, Chicago, …). Les baixades de tensió acostumen a ser per tenir la llum punxada il·legalment, O a punt de perdre el permís d’activitat (com a La cuina d’Els Pirates, Copacabana de Ponten Pie, Euforia y desazon d’El eje)

A hores d’ara, la funció li falta trobar claus que donin seguretat als personatges, que enfilin bé les trames emocionals i que esdevinguin una comunió de gaspatxo i bombolles d’escuma en l’ofertori a Lurdes, la desconeguda. Una altra vegada, Desasosiego retrata uns personatges atrapats en el temps i intenta capturar els espectadors en aquest bucle tragicòmic. Fixant aquests mínims, la idea s’elevarà com la primera plena cantada de la història (Els Jocs Florals de Can Prosa). Ara, sense línia, mai arribarà el bingo.