Breu introducció al western

Llàtzer Garcia dirigeix a la Sala Flyhard ‘Breu introducció al western’, una obra de Joan Yago sobre crisi i masculinitat Quan entrem a la Sala Flyhard per veure Breu introducció al western ‒hi serà fins al 24 de juny‒, tres dels intèrprets són ja en escena. Abans de ficar-se en els seus respectius personatges, canten My Rifle, Pony and Me, de la pel·lícula Rio Bravo (1959), que ens situa en unes coordenades culturals molt concretes. L’escenografia d’Anna Tantull, senzilla però molt ben pensada, compta amb un banc, una cadira i un tamboret, tot molt rústic, d’una fusta a joc amb els llistons que recobreixen mitja paret a l’estil saloon ‒la part superior farà de pantalla‒; sobre l’altre mur, recobert de cartells de pel·lícules de l’Oest, s’adossen cinc butaques de cinema. L’obra de Joan Yago no és un western, però aquest gènere fílmic ‒molt del gust de Llàtzer Garcia, que dirigeix l’espectacle‒ serveix contextualment per parlar de quatre homes que cavalquen sols i sense esma. L’evocadora ambientació ‒en un dels laterals hi ha una mica de terra i tot‒ ajudarà a il·luminar alguns aspectes de la interacció. L’acció se situa en una època de crisi i retallades. Al programa de sala, Yago dona la referència de l’any 2012, tot i que l’obra la va acabar d’escriure el 2016. La conducta suïcida d’un ciutadà desesperat per la seva extrema situació de precarietat i per la intempèrie en què l’ha deixat el sistema ‒fa pensar en el cas de Mohamed Bouazizi a Tunísia‒ desencadena una onada solidària de protestes entre la ciutadania i impacta en les vides de quatre homes d’una mateixa família. El pare, funcionari d’una Oficina de Treball, s’hi ha vist involucrat: després d’informar un usuari que no podia cobrar el subsidi d’atur, ha estat agredit; més tard, ha sabut que l’home havia estampat un cotxe contra l’oficina. I, tot i que ningú l’inculpa ni li demana explicacions, se sent a l’ull de l’huracà. Pepo Blasco fa una composició molt completa i creïble d’aquest servidor públic que, superat per la situació, passa per estats com la incredulitat, la ira, la consternació i la impotència. Rere la duresa del posat, s’entreveu una fragilitat de la qual s’avergonyeix. Jan Serra, afinat i vehement, fa el paper del fill, un jove que no podrà tirar endavant amb la seva vida fins que no posi una mica d’ordre a casa. Malgrat la irresistible temptació que sent de quedar-se quiet o de viure tranquil ‒com The Quiet Man (1952)‒, no és indiferent a res: assumeix les tasques domèstiques, procura que el seu pare s’enfronti als problemes, i es preocupa de mantenir el vincle amb l’avi. Es diria que va a la filmoteca a veure westerns com un exercici d’empatia, és a dir, per entendre els codis pels quals alguns homes de generacions anteriors pensen que es regeixen les relacions. La veneració per aquest gènere podria comparar-se amb la fixació per l’imperi ‒i, més particularment, per l’exèrcit‒ romà.  L’obra explora amb tendresa i empatia la masculinitat fràgil de quatre perdedors condemnats a fer-se costat en un món inhòspit Tant al pare com al fill els costa sortir de casa i implicar-se en l’entorn. Atrapats com estan en la ràbia i la inacció, s’intercanvien retrets d’allò més reveladors: cadascú projecta en l’altre allò que més odia de si mateix. Per acabar-ho d’adobar, de tant en tant els visita el tiet Toni, un home depressiu que se sent malaguanyat i es refugia en teràpies i activitats diverses per fer una mica més passadora la vida. Massa pendent de si mateix, sobrepassat per l’angoixa, es declara incapaç d’ajudar ningú. Oriol Guinart, que l’interpreta, ens el mostra inestable i suspicaç, amb obsessions ben arrelades, un rancor impotent i una lucidesa que ningú li reconeix. Completa el quartet l’avi, que pateix demència. La seva primera aparició, muda i inquietant, ja ens situa en una altra freqüència d’ona o espai mental. L’assumeix Eduard Benito, que, vestit de cowboy, prendrà després la paraula per explicar-nos, amb veu d’actor de doblatge i un to documental de ressons elegíacs, la conquesta de l’Oest (How the West Was Won, 1962). En determinats moments en què surt del registre d’historiador o comentarista sembla que l’embargui una emoció insuperable, i és com si es cregués Buffalo Bill o el coronel Custer del setè de cavalleria. Una fugida d’estudi en tota regla? Potser sí o potser no. La història ‒Black Hills, la febre de l’or, el Mont Rushmore‒ parla de colonització, capitalisme extractiu, culpa blanca i relats oficials.  L’imaginari de l’Oest americà ja no defineix aquests homes, però encara els obsessiona i paralitza Al text, publicat dins el Teatre reunit de Joan Yago (Arola Editors, 2021), cadascuna de les escenes du el títol d’un western, i hi ha alguna mena de relació difusa entre la referència fílmica i la peripècia o deriva dels personatges en la seqüència. L’imaginari de l’Oest americà ja no defineix aquests homes, però d’alguna manera els paralitza. I avala, com a marc mental enormement limitador, la polarització maniquea entre bons i dolents que encara avui condiciona la recepció de ficcions i té moltíssima força a les xarxes socials. Sobre el mur de la Flyhard es projecten, entre d’altres, fragments de les pel·lícules The Great Train Robbery (1903) i The Wild Bunch (1969), la fotografia de la firma del tractat de Fort Laramie i els retrats de Tatanka Iyotake i Buffalo Bill.L’obra explora amb tendresa i empatia la masculinitat fràgil de quatre perdedors condemnats a fer-se costat en un món inhòspit. S’apodera d’ells una devastació callada, una “violència sense ràbia” que és “com el colesterol”. En aquest sentit, resulta brillant ‒quant a interpretacions, sobretot‒ el moment en què el tiet comparteix una anècdota i el seu germà, per més que s’hi esforça, no sap com interessar-s’hi genuïnament. L’avi, després d’un rapte de lucidesa ‒“Abans érem pobres i ara estem en crisi”‒, s’enfonsa de nou en un espai mental que irromp, còmicament i efectista, en la interacció realista dels altres. La referència a la Dansa dels Esperits impacta en la reunió familiar i dispara les analogies amb la força d’una revelació. És possible canviar de bàndol? Intentar refer els ponts? It’s time for a cowboy to dream...Crítica publicada a El Nacional.cat el 23 de maig de 2024

El llunyà Oest ha servit durant dècades per bastir un misticisme que venerava l'hegemonia blanca a l'Amèrica salvatge. Joan Yago, tan predisposat a trobar paral·lelismes impossibles (Entrevistes breus amb dones excepcionals) i trobar punts de vista que regirin la mirada preponderant contemporània (Fairfly, De què parlem...) s'atreveix a trufar de cowboys una trama de perdedors. La seva incapacitat de triomfar, de sobreviure a la seva mediocritat, de considerar sempre insuficient qualsevol acció de revolta, i que rara vegada s'hi sentiran implicats, viu el mateix anorreament que les reserves índies. Cada pacte amb el rostre pàl·lid és paper mullat que rebenten les casaques blaves. En l'aproximació, aprofiten per expressar el reciclatge de Buffalo Bill i la seva gira europea (capítol que també Ramon Madaula va servir per fer-ne teatre).A l'escena, Pepo Blasco i Oriol Guinart són dos germans que no saben enfrontar les seves buidors. El funcionari de la Seguretat Social (Pepo Blasco), gat vell de la burocràcia, es trobarà superat per una situació divertidament inversemblant. El germà aprensiu (Oriol Guinart) mostrarà les seves habilitats i sobretot les seves obsessions: és un excèntric que provoca la rialla per la seva perplexitat. Jan Serra és el fill que no troba la sortida d'un laberint en què la seva generació no sap orientar-se. I Eduard Benito és el pare (i l'avi) amant de les pistoles com a expolicia i que sorprendrà pel eu coneixement eciclopèdic en els westerns. Quatre perdedors que poden recordar als de Pau Miró en la trilogia dels diners (Els jugadors, Un refugi indie i Dones com jo) i que ja va tenir un precedent a l'Espai Lliure (Bales i ombres, 2005).Llàtzer Garcia (La pols, Al final, les visions) reprèn una direcció complicada per la dinàmica de les escenes en què cavalca la trama contemporània amb el seu retrat a l'Oest. No és un muntatge rodó, però aconsegueix posar en escac tant el menfotisme com el progressisme. Fa un pas més al maniqueisme de bons i dolents i demostra que el pistoler Liberty Valance pot morir amb un duel desigual quan l'ha reptat un innocent i secundari vaquer.

No és gens estrany que “Grup Salvatge” , la gran obra mestra de Sam Peckinpah de la qual Joan Yago se’n serveix per tal d’atorgar-li a la seva  peça teatral  un final èpic digne del gènere cinematogràfic que està evocant, s’estrenés,  acompanyada d’una intensa polèmica per l’ús que en feia de la violència, a les acaballes de la dècada dels 60. Peckinpah havia iniciat aquella dècada filmant  “Duel a les Altes Terres”, una altra obra mestra protagonitzada per dos madurs antics amics situats ara a dues  bandes diferents de la llei , i en la qual hi apareixen ja definits molts dels grans temes que recorren tot el seu cinema: un cinema en el qual l’amistat entre homes –fins i tot, entre els homes més aparentment indignes i corruptes i salvatges - es presenta sempre com el més noble i més solidari dels sentiments , i la seva traïció , com el més deshonest i imperdonable dels crims .Al crepuscular i admirable   final de “Duel a les Altes Terres”, la plàcida mort envoltada d’un idíl·lic paisatge vindrà a segellar la victòria de l’afecte que ha sabut imposar-se a la temptadora traïció. Al crepuscular i admirable final de “Grup Salvatge”, la deshonesta traïció de l’amistat d’altres temps  només pot desembocar en un caos de violència embogida que ho aniquila tot, una orgia de sang que, tret d’un únic testimoni,  no deixa supervivents al seu pas. I ara ,el paisatge idíl·lic ha estat substituït per l’àrid i castigat paisatge d’aquell poble mexicà sempre sacsejat per colonitzacions, revolucions i contrarevolucions, amb el qual Peckinpah tant es va arribar a  identificar, i al qual ,tant va arribar a estimar. Entre una i altra pel·lícula, havien transcorregut els anys més intensos d’una dècada marcada també per intensos aires de revolta contestatària  sovint reprimits també amb intensitat. I per  una guerra de Vietnam a la qual el mateix Penckinpah es referia a l’hora d’explicar que la violència del seu final, aquest final ara evocat per Yago,  no era altra cosa que una metàfora de la violència bèl·lica amb la qual sopaven cada nit els nord-americans davant la tele. I per uns moviments d’alliberació cultural, contracultural,  social, sexual ...que venien a qüestionar aquell  ordre establert que, per imposar-se i seguir mantenint el seu status quo, sovint se’n servia de la mitificació i la mistificació. El western literari, i especialment, el western cinematogràfic, havien contribuït d’allò més a convertir la mistificada llegenda en Història verdadera , i a explicar a través d’ella els fonaments d’una nació que, igual com havia sabut conquerir les terres habitades pels salvatges indis arrenca cabelleres , sabria si cal com conquerir el món sencer , amb uns valors heretats d’aquells pioners i fills i nets de pioners que ocupaven la monumental pantalla Cinerama en al qual es projectava “La conquesta de l’oest”.  Va ser un altre gran mestra del gènere , el John Ford de “L’home que va matar  Liberty Valance”, qui ho va sentenciar a una també mítica frase pronunciada en aquella excepcional pel·lícula: “Això és l’oest, senyor. Quan la llegenda es converteix en realitat, el que cal fer és publicar la llegenda”.  No és estrany, doncs, que quan la nova realitat dels anys 60 va voler començar a desmuntar la llegenda, el western , el gènere cinematogràfic que havia arribat a estar considerat com el  gran gènere per excel·lència  del cinema nord-americà, entrés en oberta decadència, i pràcticament., arribés a desaparèixer de les pantalles. Disculpeu que hagi començant per fer aquesta breu ( o potser, no prou breu) introducció al western, abans d’entrar ja a la llar en la qual acaben confluint els  quatre membres masculins d’una mateixa família ( l’avi, els seus dos fills i el  net) que protagonitzen el text de Yago. Però fer una mica de background, pot anar bé, a l’hora de situar aquests quatre personatges que , d’entrada, i si exceptuem  l’avi (ell sí, un gran admirador del western que no es perd cap títol del cicle que li està dedicant la Filmoteca, i que ha aconseguit convertir el net el còmplice d’aquestes projeccions) , no sembla mantenir cap mena de vincle especial amb aquells herois , malvats antiherois, cowboys i membres del setè  de cavalleria  que , durant dècades, van alimentar l’imaginari de milions d’espectadors d’arreu el món.  I ara no faltarà qui (potser simplificant una mica massa les coses) , potser afegeixi que, ja de pas, molts  d’aquests  personatge contribuïen també a alimentar la masculinitat tòxica del públic masculí, el màxim consumidor d’un gènere en el qual les dones ( exceptuant aquelles que omplien sempre el saloon tant de nit com de dia) acostumaven a ocupar un lloc secundari, tret de casos tan memorables com ara el de la Joan Crawford de “Johnny Guitar” . Per tal de crear un ambient propici, el quartet se’ns presenta cantant el tema “My rifle, My pony and Me”, que Dean Martin i Ricky Nelson ens oferien  a una estupenda escena de “Rio Bravo” , aquella altra joia del gènere signada per Howard Hawks, un altre mestre que valorava d’allò més el paper de l’amistat en aquells westerns seus  que, per cent , incloïen també força sovint la presencia de dones ben potents i empoderades. Però un cop acabada la cançó , ens trobem en un context ben diferent a aquell que identifiquem amb la mítica del western. A l’escenari de la Flyhard hi tenim un funcionari poc acostumat als grans paisatges de Monument Valley  que , des del  petit paisatge de la seva taula d’oficina oberta al públic, s’acaba d’enfrontar a una situació de la qual no se n’hagués sortit fàcilment  ni el Gary Cooper de “Sol davant el perill”. El morat que mostra la seva cara ,deixa constància de l’agressió que acaba de patir. I l’agressió serà el punt de partida que deixarà alhora  en evidència les fragilitats, inseguretats ,ferides i barreres comunicatives  d’aquest quartet, presidit per una figura paterna que, al llarg de l’obra ,ens farà també unes quantes breus introduccions a la Història  del western, recolzada en la llegenda que es troba als fonaments del western : aquí no hi faltaran ni el general Custer , ni Sitting Bull, ni el mateix Buffalo Bill. El funcionari, viu ara en companyia del seu fill, un jove que ni amb brúixola acaba de saber on es troba el nord de la seva desorientada existència. I el funcionari, pràcticament ni es parla amb un germà a punt de descobrir que això del ioga, està molt sobrevalorat: també el ioga, pot acabar resultant tan tòxic com la masculinitat tòxica que, paradoxalment, pot acabar fent-li molt de mal a les defenses de qualsevol mascle. Tenim, doncs, definit ja el paisatge pel qual es mou el quartet. I tenim quatre bons actors defensant uns personatges amb prou entitat com per a captar la nostra atenció, i voler saber quelcom més d’ells, i de com han arribat a l’ immobilitzador carrer sense sortida en el qual semblen trobar-se. I tenim també la tensió que ha desencadenat aquella agressió ja esmentada que ara està prenent unes dimensions insospitades. Però, i malgrat que la direcció de Llàtzer Garcia sap com controlar en tot moment el ritme i la intensitat dramàtica que ofereixen aquests components, diria que el text de Yago no acaba de saber com encaixar-los. Ja començant pel fet que no acaba de saber com connectar aquests personatges amb la mítica del western, amb el seu imaginari i el seu simbolisme, amb la seva capacitat per a crear llegendes, i , alhora, per acabar qüestionant les llegendes. El western és converteix més aviat en un rerefons comparable als posters de pelis mítiques que mostra l’escenografia; un cop t’has fixat en ells i has identificat els seus títols, oblides que són allà. El text evoca un gènere al qual , després , no acaba de treure-li prou profit. I en això, incloc les intervencions de l’avi amb projeccions videogràfiques; unes intervencions , una mica massa redundants , una mica massa discursives i, per contra, una mica massa poc integrades en el context existencial  dels personatges. Ja posats, resulta també difícil establir una connexió prou contundent entre la forma com se’ns presenta aquest avi , i les petjades sobre la toxicitat del personatge que s’escolen de tant en tant entre les paraules dels seus dos fills . Yago , tornant a aquell final del qual us parlava al principi , intenta crear també un vincle  entre el gairebé apocalíptic final filmat per Peckinpah , i les tan nostrades cassolades amb les quals sovint la població mostra la seva sorollosa repulsa , quan se sent tan maltractada com els estimats mexicans maltractats de Peckinpah. Però diria que també en aquest sentit, el simbolisme esperançat i solidari  del qual tira mà l’autor, resulta un xic massa obvi i massa esperançador . Encara que els hi resulti útil a aquests quatre homes a la recerca de ponts comunicatius, no ho acaba de resultar del tot, a l’hora d’aconseguir superar les un xic decebedores limitacions d’aquest, en molts sentits,  bon espectacle.