Al Teatre Grec es va presentar Brel, la darrera peça d’Anne Teresa de Kersmaeker amb el jove ballarí Solal Mariotte. Un peça que repassa el cançoner de Jacques Brel –pels de la meva generació, conegut per la cançó Ne me quitte pas (https://www.youtube.com/watch?v=e0esAGxzP6Y)–, unint música i dansa en una actuació de 80 minuts. El cas és que la música, els amants de Brel la van gaudir segur, els que no el tenim tant present, vam aprendre alguna cosa de francès (gràcies als sobretítols). Però, malauradament, la dansa no en va sortir tan ben parada. La notícia de la primera nit de funció va ser que De Kersmaeker i Mariotte relliscaven i van patir per no caure, però podria haver estat pitjor si efectivament haguessin caigut, no oblidem que la coreògrafa belga té seixanta-sis anys. El cas és que el terra estava humit per la combinació de calor, humitat i el material del linòleum, i sembla que no hi havia res que es pogués fer per evitar-ho o arreglar-ho. Ja ens estranyava que encara no hagués plogut cap dia durant el festival, però el canvi climàtic no perdona, i De Kersmaerker ens ha redimit a tots els barcelonins per no haver patit els incendis.

Una llàstima i molt mala sort, perquè aquest tipus de situacions eclipsen tota la resta de l’espectacle i és difícil fer-se a la idea de com hagués estat sense aquesta casuística, que ens va tenir amb l’ai al cor gairebé tot l’espectacle (repeteixo, de 80 minuts). Sembla que la decisió de continuar l’espectacle va ser de la mateixa De Kersmaeker, i tractant-se del Teatre Grec és evident que la decisió és complicada, però penso que gran part de l’amfiteatre li hauríem agraït aturar i cancel·lar-lo. Tot i això, veure com Mariotte cuidava De Kersmaeker i assumia el risc, aportava una part humana molt més real que qualsevol interpretació intel·lectual o transcendència cultural de l’espectacle. Dit això, es fa difícil valorar la resta de la proposta, però posaria la mà al foc que, si no fos per aquest ensurt, amb prou feines n’hauríem parlat gaire.