No deu haver exercici més extenuant que provar de noquejar un núvol amb un cop de bèisbol. Perquè la condensació de vapor d’aigua es difumina amb un cop violent però no cau en rodó mai, per definició. Un bat necessita topar amb un objecte contundent perquè la inèrcia dels braços es freni. En cas contrari, es produeix aquell joc impossible que, qui impulsa el gest, acaba sent-ne arrossegat. Mariona Esplugues procura definir aquesta sensació. Ho fa des d’una certa distància per no aclaparar el públic d’unes obsessions reincidents i amb l’ànim de destapar el tabú de les malalties psiquiàtriques. L’honestedat i els tocs d’humor construeixen una mínima empatia que el públic agraeix i abraça entendrit en la darrera escena.

Jo sóc la fúria plantejava una mirada constructiva de convivència amb un psicòpata que tenia un final angoixant. Suite TOC num 6 posava al centre la importància de la cura, de la persona que vetlla un pacient amb problemes psiquiàtrics. Ara, Mariona Esplugues marca diferents estadis. Puja a la tarima per interpretar el paper dels psicòlegs que l’atenen, com qui té el coneixement i es mira per sota les espatlles els pacients; ella s’hi asseu al tamburet, quan troba un psiquiatre (o una psicòloga, l’Eva) que, per fi, se l’escolten hi empatitzen i proven de sortir d’aquesta boira espessa que l’envolta. En aquest sentit, el joc de les onades i de la platja del Maresme la vincula (involuntàriament, segurament) amb l’univers de la coreògrafa Marta Carrasco (Perra de nadie, Jo, dona. A Lili Elbe, B. flowers…) que sí que transforma la seva angúnia personal en quadres angoixants, personatges amb pròtesi, cossos imperfectes. Esplugues, punki (Highway to hell d’AC/DC per les venes), amb un bat de bèisbol que ha apuntat (d’entrada com si fos un acudit pujat de to) els caps dels espectadors és molt més racional. També apel·la a la necessitat de conviure amb la diversitat. De seguir aprenent-se i entenent-se, pas a pas i sense voler fugir del que (sigui per falta de química innata o com a dependència de medicació per anys) l’allunya d’idees paranòiques i suïcides. Per això, tot i caminar per l’abisme de Sarah Kane de Psicosi de les 4.48, es tatua al cervell que “deixar de viure, no és una opció”. I això, evidentment, coincideix amb tots els espectadors que lluiten per mostrar la vida més honesta i respectable possible. Petita perla treballada, que llueix per la potència pròpia interior.