Andrés Corchero i Oguri són artistes i amics des de fa dècades. Comparteixen militància per la dansa (molt més enllà del seu ofici, és la seva manera d’entendre la vida) i també per la lectura. Farenheit 451 presidirà el quadre final de l’escena en què hauran d’emergir les dues individualitats dels seus llibres. Allò que llegim és el que ens estructura, es podria pensar en veure Oguri carregant una filera de llibres com si fos una cua de llibres que ressegueix la seva columna vertebral. Corchero, en canvi, es despertarà de sota una pila de llibres.

Si el món oriental tendeix a condensar i dur sempre a sobre, l’occidental acumula, ordena, apila, exhibeix. La seva trobada no es produeix fins al minut 20 de Body as evidence. La intensitat i comparació entre dues formes d’entendre la vida, esclata la divertida absurditat. Com la de voler avançar l’altre en una cursa inútil que no surt de la pista tancada, com un hàmster a la roda de la gàbia. El següent pas és disposar els llibres (de tapes dures) drets ocupant l’espai i reproduint la persecució, la sensació de velocitat, amb un somriure murri que revela el grau de diversió dels intèrprets, que ho contagien al públic. Corchero va estar intens i còmplice en la inauguració del Grec amb Sílvia Pérez Cruz. Ara és quasi rialler, juga com un nen.

Tot i practicar una dansa molt interior, que repassa els mals i els errors propis per mirar d’esporgar-los en moviments quasi rituals, prop de l’espiritualitat, els savis saben deixar anar el seu cor de nen. Després d’ensenyar la calma al Mies van der Rohe (My neighbor sky, Grec 2018), ara mostren com l’avidesa per la lectura és compatible amb el joc més blanc, quasi cristal·lí.