Projecte ingenu va fer una primera versió el 2021 de Bodas de sangre, en què experimentaven amb el cinema live i incorporaven un relat sobre l’execució arbitrària del dramaturg Federico García Lorca, encara sense conèixer on està enterrat. (Treballs com el de Pep Tosar, feien un rtetrat molt més afinat, realment). Ara, signen una segona versió en què no hi ha vídeo i s’arrelen en la cançó a cappella i una coreografia mínima cap endins, que avança la tragèdia. A l’Akadèmia ja van representar Yerma (2017), com un dels seus primers treballs de recerca teatral.

Només quatre intèrprets despleguen la trama principal de la tragèdia desdoblant-se en personatges, i estirant al públic a ser actiu per anar descobrint quin és el rol que desenvolupa qui a cada moment. Un escenari buit on només es veu un focus a terra de cara al públic, que ja s’intueix que s’encendrà en un moment catàrtic. L’attrezzo apareix de les caixes amb rodes; sempre el mínim per expressar el màxim. Com ara les copes de vidre, o el mantell. S’expressa l’austeritat de dues famílies riques. Tenen terres i collita. I també unes navalles i una història d’amor frustrat que serà terrible.

Marc Chornet ha fet que les peces de conversa més costumista sigui un devessall de rèpliques en què es trepitgen. Efectivament, les preguntes i respostes de cortesia, en realitat, no s’escolten. En canvi, la paraula és nítida i cristal·lina, en les rèpliques entre la mare que ha vist com un fill seu va morir per culpa d’una lluita amb navalles (Soy un baile hi juga amb una repetició que serà mortal). O entre els dos enamorats. O entre la núvia i Leonardo, el seu primer amor, que ara ja és casat i amb un fill. La fatalitat arriba quan es desperta una malaltissa possessió per la seva primera xicota, que va abandonar. I quan ella, sense saber com, accedeix a aquest clam en la mateixa festa de la boda. Aquest buit, que també van saber retratar el Col·lectiu Desasosiego a Un segundo bajo la arena, s’invoca novament, ara des de la buidor de l’escena, amb una il·luminació molt ajustada als personatges. És en l’escapada que el focus s’encendrà i d’on arribarà el passatge misteriós de la lluna i la Mort, reconvertida en dona indigent que es cobreix amb un mantell. Un instant que té la força poètica que també trobaria Broggi en la seva versió a La Perla29.

Marina Alegre i Xavier Torra repeteixen respecte a la producció anterior. Tot i que tant la forma com el contingut difereixen tant, que es podria parlar de propostes diferents. Ara excel·leixen en els papers protagonistes (tot i que també s’aniran traspassant amb altres intèrprets). Neus Pàmies, Mireia Sala completen el repartiment, potenciant el llit vocal constant. Dels quatre intèrprets, només Xavi Terra repeteix de la versió de Yerma, on li corresponia el paper del pastor d’amor no correspost, que estimava la dissortada protagonista. 

Projecte ingenu celebra una dècada amb aquesta producció que aspira a rodar molt. En tot aquest temps, tot i que hagin aprofundit sovint en textos clàssics com Romeu i Julieta, Hamlet, Vaig ser Pròsper (a partir de La Tempesta), Infaust (inspirant-se en Goethe) també han reivindicat dramatúrgia catalana com La dona pantera (a partir del don Joan de Palau i Fabre), i han creat peces pròpies com la divertida La ruta de la Palta o la peça en clau instal·lació sobre l’emergència climàtica El dia que va morir l’últim panda.

És una companyia de treball lent, constant, inquiet. Ara, en aquesta última peça, torna a un cert estat original, despullat de tecnologia, que senta molt bé al succés que van publicar els diaris de l’època i que tant va atrapar Lorca, fins a destil·lar-ne aquesta poesia. Projecte Ingenu, obren la caixeta de les joies i n’extreuen una navalla per menjar-se una pera a trossos, despreocupadament. Sense percebre’s una fragància latent, que va encerclant l’escena, ofegant la llibertat de moviment dels personatges, reproduint la mala roda del destí.