Heus aquí un díptic que respon a la fórmula de l’espectacle d’Alice Birch que s’ha dividit en dues posades en escena paral·leles. Al Centre de les Arts lliures, la direcció de Roberto Romei aposta per la contenció. Els personatges (anònims, ambigus) que la dramaturga va plantant a escena tenen un punt en comú: l’abisme en el que es veuen abocats. Són persones que freguen la quarantena habituals dels Serveis Socials. Birch va construir la història a partir dels drames que explicaven internes de la presó. I marca un modus operandi en el precari servei d’assistència: gravar imatges i veus i transmetre-les als fills dels qui s’ha perdut la custòdia permet protegir-se dels possibles expedients si la usuària fa un gir catastròfic. L’Administració exigeix sempre que les treballadores del sector siguin perfectes i tinguin la fredor necessària per capejar les demandes amb la mínima despesa.

Roberto Romei ha optat per una interpretació continguda. Imprescindible perquè les narracions tràgiques no caiguin en l’excés. El dolor d’un crit és més punyent si s’apaga en el volum però s’expulsa concentrat en la mirada. Els intèrprets Elena Fortuny, Laura López, Francesca Vadell, Dani Arrebola són pares sense traça i ciutadans de curta empatia que proven de reaccionar el més prudentment davant d’una crisi. Viuen en una casa, aparentment ordenada, amb una finestra sempre amb es cortines abaixades però que els ensenya el sol que es lleva cada matí. El sofà és desmesuradament gran en aquella estança buida que s’imagina humil; és d’aquells incòmodes, de cul massa llarg que no permet aprofitar el respatller o obliga a deixar les cames mig penjant. Pràcticament, només Elena Fortuny s’atreveix a utilitzar-lo en les seves aparicions; els personatges s’enfonsen com els sofàs amb molla gastada. Laura López projecta desorientació i sensació de perdre el control en bona part dels seus personatges i Dani Arrebola desplega un ventall de possibilitats per anar vestint cada personatge. Francesca Vadell és la sorpresa de la interpretació: s’acobla a la intensitat dels companys i brilla amb la connexió cap a l’escena sincronitzada amb el Tantarantana.

L’obra s’ha desdoblat. I s’han traslladat totes les escenes dels personatges joves a l’altra sala. Però la relació entre les dues generacions, puntualment, hi emergeix a través de les captures dels mòbils. La paret amb aquarel·les ocres de platges i onades, que es va transformant en una mena de quadre travelling contrasta amb els colors llampants, com llampecs que obren un còmic de traços precisos i objectes suspesos en el buit. Al Centre de les Arts Lliures hi ha la contenció; al Tantarantana la ràbia més brutal.