‘Blanca Desvelada’ és un exercici teatral de primer nivell per a una
actriu, que ha d’encarnar prop d’una vintena de personatges en els 80
minuts que dura l’obra, passant d’un personatge a l’altre en un sospir
(o menys) per tal que alguns dels moments tinguin la intensitat i el
ritme que es mereix la història que ens explica.

Tot comença en
una presó per a dones de la postguerra civil espanyola, on una noia
‘roja’ (com s’encarreguen de recordar-li) hi té una filla, de la qual la
separaren. Saltem al moment actual, on trobem una jove actriu de
monòlegs còmics (és clar que no en veiem cap) però amb una rebotiga
emocional més que trista i amarga. Coneixerem perquè va deixar la seva
Andalusia natal per a venir a Barcelona (les paraules que intercanvia
amb el seu amistançat català ens ho avancen), i ens intrigarà què pot
fer que una filla no vulgui saber res d’una mare, allà lluny, que s’ha
posat malalta, però que no l’ha trucada directament, sinó a través d’una
veïna. Les dues realitats paral·leles (la noia a la presó i l’actriu
presa d’una gran decepció vital) van avançant, i tot fa pensar que
alguna cosa connecta les dues, a través de la filla nounada a la foscor
d’una cel·la.

No explicarem quina és, aquesta connexió, per raons
obvies de preservar el misteri de l’argument, però tot i que el moment
en què ho descobrim té una forta intensitat emocional, personalment em
sembla una sortida fàcil. Les coses que realment tenen valor d’aquesta
posta en escena,  que sens dubte ens manté asseguts als seients
procurant no respirar gaire fort, i més en una sala petita, són la
interpretació de l’actriu, que descobrim, al final, que efectivament és
andalusa, com el seu personatge principal, cosa que ens fa intuir un
cert grau autobiogràfic, donat que també n’és l’autora. Els canvis de
personatge, i la capacitat de que anem identificant-los tots dins
d’aquest trencaclosques, ja de per sí valen la pena. L’altre part
valuosa és el conflicte d’una mare i una filla, donant la clau de volta
al concepte d’amor materno-filial, que no pot comparar-se amb res més
d’aquest món, tant quan el mal profund fa que es separin, com quan, al
capdavall, el vincle indestructible que genera propicia una
reconciliació, ajudat de forma poderosa per aquella sensació tan
especial de tornar als teus orígens, a les teves olors, a les persones i
paisatges que has conegut des de la infantesa. En això la claven la
direcció i la interpretació. Finalment també val la pena descobrir que,
com li pot passar a qualsevol, la Blanca té una motxilla emocional que
no la deixa avançar, especialment perquè en desconeix l’origen, i que
sovint la fa ser injusta amb els qui més l’estimen.

També somriem,
i molt, especialment amb la natural simpatia dels personatges d’aquell
sud que va deixar, veïnes, mare, taxista, la massatgista i finalment la
pitonissa, amb accent cubà. Cap d’ells sense desprofit.

Un
trencaclosques d’històries i personatges, com ja he dit, que ens mostren
a retalls una història de la qual els espectadors n’hem d’escriure
intuïtivament els buits deixats, cosa que ens cansa una mica,
conjuntament amb -al costat de moments amb molt de ritme i intensitat-
moments en què decau per unes pauses que no acabem d’entendre a què
venen. Tot plegat fa la proposta molt estimable, però que potser s’ha
quedat a les portes de la excel·lència que, segur, buscaven
actriu-autora i directora. És una opinió…