María Jurado debuta professionalment gràcies al premi d’IT Dansa que s’estrena al festival Grec. És una rampa de sortida immillorable que també té un risc si la peça no és prou reeixida.. La coreògrafa i ballarina demostra que té un potent i suggerent univers visual, amb un moviment que juga als contrastos; a confrontar una dansa mecànica,farsesca, amb una altra de romàntica, sentida, carregada de dolors. La mirada que proposa, pot ser el d’un sol negre com defineix el títol de la peça. O el de la cara amagada de la lluna, com insinua la projecció. O, la confrontació del negre i el blanc, com il·lustra el linòleum. O totes tres coses alhora.

No està massa clar si és que li agrada amb la combinació aleatòria de conceptes o bé si és que li passen per sobre i acaben dominant la coreografia. En realitat, la seva trilogia (amb epíleg) transporten a tres peces diferents (que compeatreixen, evidentment, una marteixa mirada). Es produeix aquella dinàmica tant habitual dels debutants de voler explotar tot el que tenen dins (o acumular diferents bons treballs en un de sol que garenteixi prou gruix). La maduresa i la seguretat amb el que presenta, els permet controlar-los més endavant i anar sent més comprensible per a l’espectador tot alló que es planteja. És indubtable que hi ha una profunditat, un pou carregat de reflexions que poden transmutar-se en moviment, en imatges, en sensacions. I que el públic hi connecta, ni que sigui empàticament, sense massa racionalitat, ni narrativitat (que tampoc és imprescindible però acostuma a facilitar el seu visionat si hi ha un cert relat lligat). Hi ha un fons en el que deixar-se perdre i buscar una sortida.

Després de celebrar el mèrit, arriba el moment de marcar els reptes. L’amibició de la coreografia deixa menys fixat, menys cronometrada la seva coreografia. Es troba a faltar l’energia que projecta línies invisibles a l’infinit en els moviments mecànics. No se sap trobar una evolució dramàtica o de moviment de la part romàntica, de moviments rodons, caigudes, i vestuari de transparència. I l’aparició quasi màgica dele elements suspesos a l’epíleg evoquen una fantasia sublim però no s’entén perè apareix el gronxador infantil en el quadre anterior, sense que en cap moment la ballarina hi incideixi per activa o per pasiva en aquesta modificació d’espai. També sembla innecessari (i trenca el ritme) el moviment de linòleum (els d’Aracaladanza sí que ho justifiquen i ho fan amb gran elegàcia Loop i també és molt efectva la del Group Acrobatique de Tanger a FIQ, Desperta’t). Els dos móns contrastats continuen en compartiments estancs, igualment. Ara, cal aplaudir el final. Després de tant moviment sense contacte que la llum es fongui amb la carícia del món robotitzat a la dona turmentada, consolant-la, sense massa traça és un toc perfecte i que demostra l’olfacte de Jurado. El temps permetrà afinar el seu treball, regular-lo (dins del procés de torrentera de la creació) i commoure des de l’emoció a més d’arapat per aquest àlgum de postals coreogràfiques.