No cal ni dir-ho: el nou espectacle de Tricicle conté suficients moments divertits i està suficientment ben defensat pel nostre triangle d’or de la rialla muda ( tot i que en aquest cas facin servir més paraules que mai) com per a que els espectadors marxin a casa ben satisfets desprès d’haver passat una agradable estona. Però això no treu que l’espectaclem sembli també confeccionat amb una certa mandra rutinària. Començamt pel fet que, aquest cop, Tricicle prescindeix de la seva estructura habitual (la d’agrupar els gags al voltant s’un tema que fa de leit motiv conceptual) per limitar-se a fer anar plegats una sèrie d’esquetxos no sempre igual de brillants.