Hi ha disciplines circenses que semblen descatalogades. Com la de les mandíbules d’acer, que no és altre mèrit que el de subjectar-se a partir d’aguantar una mena de motllo amb les mandíbules per aguantar el cos d’un maeix o d’una altra persona. El que fa un segle serviria com a un reclam freak en una barraca del Paral·lel i ara, se la pot veure en programes de televisió de curiositats insòlites aguantant l’ebranzida d’un cotxe només amb les dents, els dos germans Simon i Vincent Bruyninckx ho converteixen en un salt al buit, en una acció de salvació mútua, com que atrapa amb els braços algú estimat enmig d’un tsunami.

En la dramatúrgia, es treuen tots els llums grandiloqüents i opten per la ironia, com el germà que li fa una broma pesada a l’altre, com el joc que tots dos emprenen per a disgust o ensurt dels seus pares. L’acció passa en una carpa de petites dimensions. De 360 graus. L’exercici es pot veure perfectament des de qualsevol punt de vista i sempre amb la sorpresa de quina-una-preparen-de-nou. El repte és l’aguantar pes i força a partir de les mandíbules, però els equilibris van destil·lant-se en una mena de barra central de mig metre d’amplada que va de punta a punta de la vela (de porta a porta de la haima). Necessiten aquest espai perquè, tot i que aparentment és fràgil i inestable, en realitat, té uns reforços que permeten sorpreses inesperades (i que no desvetllarem).

Aguantar la mossegada exigeix uns cossos amb molt d’equilibri, com el de suspensió capil·lar. Per això, comencen l’acció amb una mena d’escalfament de coll i acaben amb una mena de tustar-se l’esquena, com si fossin un metrònom que va modificant capriciosament la velocitat del seu balanceig. El treballa atrapa, fins i tot a la canalla, durant una bona estona. I això és perquè la dramatúrgia s’ha fet a partir de l’escolta del públic, d’incorporar petits tics i ironies que permetin destensar les mandíbules i ampliar el registre (sense la temible sobreactuació). Un treball més que notable.