La proposta de la productora Sixto Paz provoca trencant les normes que, fins ara, havia establert l’ordre natural. Les idees són el primer pas perquè una opció sigui viable. Ho va ser amb volar, amb donar la volta del món, amb caminar per la lluna. Per què no pot ser que, algun dia, hi hagi una empresa que permeti triar una criatura i que, permeti retornar-lo, si ho decideix la persona que s’ha inscrit als seus serveis? Si hi ha camí de la gestació subrogada. Si Walt Disney està crionitzat (o això fan creure) esperant que hi hagi opció a viure eternament. Si els escuts de bombes frenen quasi tots els míssils a Israel, però no l’encerten a Ucraïna (tot i compartir, aparentment, els mateixos aliats) per què no és creïble aquest altre pas de la ciència?

Sílvia Navarro (Negatius) fa allò d’agafar una idea i donar-li vida. Tal com sona. Imaginar que l’adquisició d’aquest producte és accessible a una família de dues germanes (Mar Ulldemolins i Clàudia Benito, servint uns rols molt allunyats dels seus colors dràmatics de L’inframón o Tots eren fils meus, respectivament) i una mare (Victòria Pagès, li cau molt bé el rol de comèdia esbojarrada com Obsolescència programada). Si el temps i la convivència es pot escurçar provant d’emancipar la germana, no és possible allargar les vides. La imatge de perfecta felicitat és una fotografia que es descoloreix amb el temps.

La proposta escènica juga a fer possible un miratge. Ho fa sobre un escenari verd chroma (en el que tot es podria redibuixar, si es volgués), i amb unes finestres que esdevenen pantalles de societats guapes, felices i perfectes. Ja ho diuen els Amics de les Arts Manel que Els guapos són els raros i que ells sí que pateixen neures per haver de complir amb les expectatives. Un consol aquesta trampós, de fet, per a la resta de mortals.

BioLògica juga a donarvlida a una idea: o millor, a desplegar tota una vida fictícia a partir d’una idea. És un posicionament ambigu que troba instants per a l’empatia amb els quadres de gelosia de germanes (recorden La marca preferida de las hermanas Clausman?), a la conversa íntima a la cuina (Les croquetes oblidades, El més bonic que podem fer) però alhora a disparar disbarats plantejant prioritats del jo i el “tenir” sobre la criatura i la generositat del “ser”. Al final, la idea que s’ha anat estirant com si fos la massa del pa acaba tenint amb poca molla. És un exercici càustic però que, en realitat, ningú s’acaba creient la tesi científica inicial.