La NeedCompany té una forma d’entrar a escena molt particular, que cal celebrar. Defensen un art total en què els intèrprets canten, toquen, ballen i actuen. En què l’espai escènic tendeix a zero (només alguns elements que aporten singularitat a cada escena). Que la força artística arrossega la raó i el discurs. Ara, Jan Lauwers ha deixat que el seu fill fes una dramatúrgia sobre una desena de títols de Shakespeares. La seva idea era trobar un camí per explicar totes les tragèdies. I Victor Lauwers ha trobat una mirada íntima, suggerent i reveladora: com poden els protagonistes de les tragèdies evitar un cataclisme històric si no són capaços d’estimar-se entre ells? La NeedCompany recomana que es renti la roba a casa. Que un cop els protagonistes se sentin recolzats per la família executin els seus plans (més o menys maquiavèlics) per a imposar la seva raó o la seva corona.

La peça, estrenada al Grec, té un altre alicient amb la incorporació al repartiment de tres actors habituals en l’escena a Catalunya: Juan Navarro (El bosque amb Pablo Gisbert de Conde de Torrefiel o 4 de Rodrigo García); Gonzalo Cunill (4 de Rodrigo García, Who is me? de’n Rigola); i Nao Albet (Atraco, paliza y muerte en Agbanaspach, Falsestuff, Mammón, La monja enterrada en vida… sempre acompanyat per Marcel Borràs). Dels tres actors, aquest últim és el que més ha seguit i treballat amb Lauwers. I és el que, efectivament, s’integra millor amb la resta de la companyia flamenca perquè sap cantar, moure’s. I, per una altra banda, manté la forma d’interpretació lúdica un punt cínica un altre punt gamberra, de Navarro i Cunill. Albet llueix i evoca un moviment de coll que recorda a aquell àngel caigut de Ball de titelles (TNC, 2012). Efectivament la sordidesa de la NeedCompany coincideix amb el món desarrelat que va escriure Ramon Vinyes.

El treball té preciosos moments visuals com el quadre final en una mena de piscina plena de sang en què els intèrprets priven de sortir-ne sense relliscar. I moments corals amb la música que hi posa una partitura rítmica que es balla, ara amb vestuari medieval, ara despullats. Segurament, Shakespeare queda molt desdibuixat (tot i que sigui una bona idea de titular cada escena amb el nom de la dona que hi intervé, la que rep la violència des de la llar, amb una crueltat que incomoda). Ara, quan una escena té la mateixa força sense posar-hi el nom de Shakespeare al cartell, vol dir que no cal sumar-lo, perquè és innecessari i quasi despista més i obliga a la dramatúrgia.

Jan Lauwers ha celebrat el seu debut a Barcelona d’ara fa 25 anys amb aquesta coproducció que tindrà breu gira a l’estat espanyol i internacional. Feia anys que no visitava Catalunya. De les últimes presències cal recordar The blind poet al TNT (2015). Des del 2003, sovintejava en les programacions d’Àlex Rigola (Issabella’s room, The deer house, The lobster shop, The art of entertainment). Aquest treball torna a un quadre obert en el que el públic pot triar a qui seguir, tot i que l’acció es concreta en dos personatges (la majoria de cops) i no hi ha gaire interacció amb els que queden al voltant de l’escenari. Hi ha una potència que batega però no té la rotunditat d’altres vegades perquè coixeja la intenció inicial de enfilar les tragèdies de Shakespeare. En aquest sentit, Ivo van Hove amb el seu Tragèdies romanes captivava per tots els cantons, en una actuació 360º (el públic podia entrar a l’escena o podia anar al lavabo sense perdre el fil del muntatge maratonià).