Aquest devia ser el Shakespeare de taverna. El que fabulava amb Christopher Marlowe personatges i situacions. Res de la pesantor de la tragèdia. Follets, amors perduts, ingenuïtat vital. La Needcompany segella un notable díptic amb aquest Billy’s joy. I es posa a jugar com aquella canalla que comparteix la fantasia amb l’amic (real o imaginari, però sempre a mitja veu) sense ser conscient que els pares graven en vídeo algun instant del joc, d’amagatotis. Hi ha una certa frescor ue recorda a les vetllades de Parking Shakespeare, al racó dels til·lers de cada estiu (Kings’s night, o el que volgueu; L’amansi(pa)ment de les fúries…)

L’escenari el presenta l’ase (o hauríem de dir l’actor amateur convertit en ase per la trapelleria d’en Puck?) de Somni d’una nit d’estiu. En aquest passatge passen fragàncies dels personatges de les comèdies, però també dels tràgics com, per exemple, un Romeu i Julieta inconscients de la tragèdia que viuran dins del mausoleu. A la colla de Jan Lauwers els cau molt millor la fantasia onírica de Shakespeare que les seves tragèdies (Billy’s violence). Al bosc entre follets, ases i els set nans de la Blancaneu es pot escriure sense tenir en compte els marges. El límit, en tot cas, és el seu cos i la resistència a una coreografia, per moments lisèrgica.

Al muntatge, que manté la base rítmica Billy’s violence I el mateix repartiment, es deixen entreveure les orelles punxegudes de Deer house. I, sobretot, es rescata la clown de The blind poet: la mateixa caracterització i vestuari.  El resultat és una celebració a la vida en majúscules, sense massa racionalitat. Un joc que participa qui vol i amb el rol que prefereixi. Sigui el de l’os carinyós, o bé el que es transforma en bola de discoteca o en mirall de l’armari per espiar les confidències de tres actrius. Nao Albet acapara l’escena cantant, ballant, interpretant, despullant-se… una bèstia estranya, curiosa, inquieta que s’abandona per un aplaudiment, mentre escriu versos als marges, per desesperació dels pares monarques de l’obra…

Jan Lauwers es va presentar al Lliure el 2005 amb Isabella’s room. Àlex Rigola els va presentar com a companyia de dansa i el creador es va mig ofendre perquè alternava el moviment amb la paraula, la música i, fins i tot, una col·lecció de patrimoni arqueològic que havia heretat del seu pare. A ell totes aquelles rampoines li feia por, de petit per dues raons: perquè el pare el renyava si ell entrava al despatx on ho tindrien tenien mig exposat i perquè li van posar una mòmia d’un infant egipci a la seva habitació. En aquella trilogia la llum era general i hi havia espais per a la improvisació (fins al punt d’explicar-se acudits). Ara, certament hi ha un gust pel lliure albir però amb pautades coreografies. Billy’s violence va sorgir com a catarsi del fill que s’havia separat de la parella. Per això, es titulen els 10 episodis amb els personatges femenins i, tot i que sovint són víctimes del destí, també tenen un cert aire venjatiu. Billy’s joy, en canvi, permet que les aigües reposin després de caure d’una cascada. El joc, la nuesa, les argumentacions són tendres i es vinclen amb el primer cop d’aire i es redrecen quan el vent o l’aigua els abandonen. Tot és meravellosament frugal. És innecessari buscar-hi una trama. Shakespeare, hi passava de casualitat…