Biblioteca de sons i sorolls

Jose Antonio Portillo és el creador del més difícil encara. El 2003 aquest escenògraf, artista plàstic, escriptor, editor, mestre d'escola i productor teatral, per citar les seves múltiples facetes, va crear la Biblioteca de cuerdas y nudos, una proposta a cavall de la instal·lació i el teatre que durant més de 15 anys va voltar --encara hi ha justícia-- per tot el món i que, des de fa dos anys, ha estat actualitzada per la Biblioteca de Sons i Sorolls, una autèntica delícia creada a dues mans pel propi Portillo i per Enric Monfort que vam poder veure al Lliure fa uns mesos i s'ha convertit en una de les cites ineludibles de la darrera Mostra d'Igualada. Abans de continuar, cal fer un advertiment: no us la perdeu per res del món, busqueu-la allà on s'instal·li i entreu-hi. No us defraudarà. És difícil explicar amb paraules què és la Biblioteca de Sons i Sorolls perquè, malgrat que intenta bastir un cert argument (que tampoc caldria), la proposta transcendeix l'àmbit de les arts escèniques i plàstiques de manera que intentar definir-la implica, irremeiablement, encaixonar-la en un contenidor que amb tota seguretat no li farà justícia. La Biblioteca de Sons i Sorolls es per damunt de tot una experiència sensorial en un espai extraordinàriament reduït (hi caben de 30 a 40 persones) i molt suggeridor destinat a emmagatzemar sorolls en dispositius tant poc digitals com són les pedres. Hi ha sorpreses, humor, emoció, poesia sonora, poesia visual, tecnologia...  Al final de la 'funció', l'espai es converteix en una instal·lació interactiva i que, a més, canvia amb el temps, acumulant l'agraïment dels seus visitants en forma, precisament,  de sons i sorolls. Una proposta que es val de l'enginy dels seus artífexs per provocar entre els visitants sensacions que només els grans creadors saben fer aflorar. 

Hi ha artistes que reivindiquen l’espai íntim de la senzillesa i la proximitat. Com José Antonio Portillo i Enric Monfort a Biblioteca de sons i sorolls. Han fet un pas més i han renunciat pràcticament al personatge que situa i ensenya els secrets de la seva cambra de Biblioteca de cuerdas y nudos. També han augmentat, lògicament, la importància del so anul·lant o reduint el sentit de la vista. Aparentment, tot és orgànic, però s’intueix un entramat complex de so per fer que sigui el so el que convida a buscar l’acció en un espai envolupant, fet al mil·límetre, i en què tot va descobrint-se, com si el cor trigués a habituar-se a aquesta càlida humanitat feta de retalls de memòria i de contes de desitjos passats, que construeixen una banda sonora única cada sessió. Tal com sona.L'univers és un cant al respecte per la Natura. D'una humanitat excelsa i sense renunciar al joc més infantil, més tendre, a la sorpresa més inesperada. Sense obviar (terrible paradoxa) a regalar un codi QR per endur-se un record ben íntim al mòbil si hi ha l'aplicació corresponent. Però ells parlen del so de les balenes. D'aquest misteri que, imaginen, pot  resoldre l'equació perquè els homes deixin de destrossar la Terra. Ho fan sense quasi paraules i sempre xiuxiuejades, en la penombra (quan no amb la foscor) i alhora amb un histriònic Gangman o unes pantalles que projecten unes imatges que, tornem a la contradicció humana, s'on d'una forta càrrega poètica. El viatge és íntim subjectiu, personal, la sorpresa pot aparèixer en qualsevol racó. Sembla que alguns follets màgics vagin canviant l'espai perquè contínuament es troben nous elements que sedueixen l'ànima.