L’actor Marc Tarrida és una torrentera de comicitat. Ho ha mostrat sovint a partir de treballs amb Dúo Fácil (La revolució de les 4 idees, Y me morí, Bollywood, Bombay, Barcelona). Però també treballa el camp dramàtic en la seva faceta d’intèrpret (El desig del cor, Eufòria). Ara, en aquest Beuré de la teva aigua, proposa un tríptic amb tres colors molt diferents, que expressen la seva capacitat interpretativa calidoscòpica i, sobretot, la seva ànsia d’atacar un tema des de tots els vessants possibles, sense excloure’n cap. Juga a què hi hagi referències d’una escena a les altres dues, com qui deixa molles de pa perquè l’especrtador reelabri el seu propi croquis.

Beuré de la teva aigua arrenca amb el major dramatisme possible. Un pagès lloa el seu hort i, sobretot, el sabor dels tomàquets. Enclavat en territori palestí comprova com la violència dels colons i de la guerrilla que procura protegir-lo l’acaben arraconant, vivint del record d’un gust similar als llavis en un petó apassionat, que regalima desig i el pacifica, alhora. és una narració que no projecta, que expressa les rèpliques com si fos una oració pr calmar l’ànima i la por, ara que ja no té hort, ni pou, ni amic que arriscava la vida per aquells tomàquets, ni quasi, família. Li queda un fil de vida que va a mercè de les lluites venjatives i estèrils impossibles de reconciliar res. La intensitat i el dolor infinit aboquen l’espectador a un pou sec, profund, fosc, del que no es podria sortir mai.

A la segona part, (Davant del dolor dels altres) procura centrar-se en la seva voluntat de deunciar la ceguesa moral de la humanitat en aquest segle XXI. I ho fa amb un diàleg amb el seu col·lega guionista durant la pandèmia, quan plantejaven aixecar una obra durant el confinament. Les preocupacions socials són, generalment, generoses. Les personals, molt més egoistes i d’ànsia fugissera. Des de l’òptica d’analista i alhora militant en la Bondat (ni que sigui per l’egoisme de sobreviure), des de fora, procura situar el mal de les guerres i també la tendència suïcida dels capitalisme depredador que, tot i ser conscient que la destrucció no es pot remetre, segueix creixent com un gegant de peus de fang.

Finalment, a la tercera part, hi ha la denúncia personal. La que un fill recrimina als seus pares que no vol seguir les seves passes. Que el màrketing militar de vendre un exèrcit com un estament d’ajuda als altres, en realitat, es fa a costa de subjugar l’oponent, disparant als que provaven de saltar la tancar nedant a cap a les platges del Tarajal, a Ceuta. Disparar un tret ha de servir per mantenir la ratlla entre el Primer i el Tercer Món. Reforçar la diferència i provocar morts a canvi que l’aparent defensa dels Drets Humans segueix inmmaculada al seu territori. Matar per protegir la Bondat. La joventut s’aixeca i es revolta contra les ordres preestablertes. Tarrida s’hi revolta des de la intimitat; Wajdi Mouawad, a Cels, imagina una revolta terrorista incendiària que arrassa Poder, art i moral tramposa.

La sornegueria de Tarrida segueix latent, còmplice, atent a la reacció del públic. Però el que desemboca a l’escenari és dens, dolorós, que titlla de botxí el Primer Món, que s’ho mira amb la calma que la violència esclata lluny de casa seva. Marc Tarrida importa una bomba emocional que sacseja. Les samarretes d’eslogans existencialistes (“I was here”) no guareixen la moral del que les porti. Tarrida treu la catifa del besnestar i ensenya la pols i les pudors que shi amaguen a sota.