És molt relatiu l’interès per a un espectador no francòfon la peripècia en versos alexandrins de Jean Racine, que ha esdevingut una mena de Bíblia de la llengua francesa. Que ho interpreti Isabelle Huppert hi afegeix una dosi de mitòmans notables a la platea. Que la direcció sigui d’un mestre com Romeo Castellucci li aporta un contingut estètic i una revisió metaliterària. El que, sembla, va desagradar el públic francès, en confondre voluntàriament el temple alexandrí és un pont d’accés per a la resta d’occidentals.

Castellucci juga a exposar quadres barrocs en l’escena, com si la pinacoteca pogués il·lustrar escenes diferents per la que vam ser pintades. El director aixeca molt d’interès quan explica que ha convertit la poesia tràgica de tres protagonistes (Bérénice, Titus i Antíoc) en una mena de monument a la incomunicació. Cap al final, la flor exòtica i gegant de Bérénice es va desfilant. L’amor és més efímer si hi ha el pes del Poder que l’esclafa. Són unes plantes de grans dimensions, com aquell terrible malson de Purgatori (en el simbolisme es produeix un abús intrafamiliar). 

Ara, la peça té aire de monòleg i, cap al final, la llengua arriba confonent el personatge i l’actriu. La perversitat del canal fa inútil la recepció del missatge entre emissor i receptor. De fet, quan Bérénice s’apropa a confirmar el trencament del compromís matrimonial (el Senat rebutja la idea que s’hereti el títol d’emperador, com si fos una monarquia encoberta i també que hi hagi d’una estrangera d’emperadriu) constata que la política tenalla el seu amor, aparentment intocable. Tot i compartir cambra, la distància entre tots dos s’ha fet insalvable. Han hagut d’abandonar l’amor promès. 

Bérénice decideix marxar abans que li confirmin la seva expulsió. Diu Castellucci que és la sortida a poder continuar lliure. Se’n va per no comprometre a qui estima. Sap que si se sacrifiqués seria un pes excessiu per a Titus. És una mirada interessant, però que no es pot veure en el quadre estàtic, entre cortinatges, llum difusa i un tul etern. Només al final s’aixeca aquell teló translúcid i es pot veure la determinació de Bérénice que ja és Isabelle, embogida confonent l’amor a l’emperador amb la necessitat de percebre l’escalfor del públic. (“No em mireu més”, exhorta al públic, com posseïda.) Aquell instant final, agònic, té la potència amb l’aura d’Huppert deixant allargar la pausa. És una llàstima que tot s’hagi concentrat en un instant massa breu. El filtre barroc, amb un inquietant fons de cortinatges i figurants vestint-se, desvestint-se (res a veure amb l’omnipresència dels figurants a Bros) al costat de dos cossos joves, excessivament prims, que representen l’ombra dels altres dos protagonistes de la trama (Antíoc i Titus).