Berenguera

No sé si el vostre ho era, però el meu professor de català de secundària era un fanàtic de la literatura medieval. Veient Berenguera no podia parar de pensar que, en el seu somni més profund, ell hauria viatjat a una altra dimensió espai temporal, s'hauria aparellat amb Berenguera de Vilamur, i hauria fundat el club de fans ritualistes que al Teatre Eòlia presideixen els compromesos personatges que han creat Maria Jover i Gerard Franch. Es tracta d'una dupla completament obsessionada amb la trobairitz, que n'ha elaborat una oda teatral (i operística) a través de la qual conviden cada vespre el públic a convergir amb la seva poètica i a admirar èpiques i peripècies d'algú que, sembla a ser, podria haver esdevingut pionera i referent clau d'artistes i intel·lectuals de notorietat global. Més enllà dels pocs afortunats d'haver compartit aula amb fanàtics de l'univers trobadoresc, per la resta de mortals el mil·lenni medieval que marca un bon pessic de la història de Catalunya té molt més de llegenda i imaginació tòpica que no pas de fets històrics o obres publicades. Per això la pretesa seriositat surrealista dels personatges és extremadament hilarant quan, de fet, Maria Jover i Gerard Franch desemmascaren capa a capa el fanatisme que desdibuixa, avui dia més que mai, la frontera entre la realitat i la realitat alternativa. Farceix tota la peça l'ús de múltiples elements i tècniques, amb dansa, cant, poesia i projeccions i veus de fons. Precisament aquestes paraules de darrere orquestrades per Nina Solà les genera una intel·ligència artificial primigènia que, a través de la lectura o l'escolta, ens acompanya a la perdició, a espectadors i espectadores que riem d'incomoditat, i als divertits personatges. L'estètica en conjunt es basa en una paleta de colors clara, vermella en el vestuari i blava de l'espai escènic, que ja trasllueix reminiscències del desenfocament experiencial que defineix la peça. Berenguera és, al cap i a la fi, una reflexió molt contemporània sobre la versemblança, les fonts d'informació, i sobre l'esperit crític. Amb tantes incerteses i tantes respostes immediates que ens envolten avui dia, potser val la pena sumar-se al carro de Maria Jover i Gerard Franch, deixar d'ofuscar-se, i fluir d'una proposta passada de voltes. Superar el cringe i deixar-se anar, això cal fer. No només veient l'obra; a la vida en general. De fet, és una curiosa autocrítica que l'espectacle aconsegueixi sorprendre qui el va a veure només pel fet que no llegim mai amb massa atenció, ni el fulletó de l'obra, ni res a la vida en general. I, per cert, una última recomanació: val la pena fer una consulta a la IA sobre Berenguera de Vilamur en acabar l'espectacle, per riure tant com constatar i preocupar-se.

Quan el juliol de 2022 un grup de persones van poder veure un assaig obert de Berenguera al Centre Cultural La Mercè de Girona, en el marc del sempre fructífer Festival Z, van quedar noquejades. Maria Jover i Gerard Franch es van encarregar de prendre’ls el pèl en una de les propostes més agosarades de l’edició, per la seva simplicitat. El duet artístic va esprémer el cervell, va esmolar la inventiva i va impressionar tothom amb una filigrana a la qual hi posaren el cos, la veu i l’ànima. Estrenada oficialment a la Fira Mediterrània de Manresa 2023, la proposta ha voltat per Catalunya, ha trepitjat al Théâtre de la Cité de Tolosa -en francès- i ara recala, per fi!, a Barcelona, per a fer temporada al Teatre Eòlia. Berenguera de Vilamur va tenir una vida de pel·lícula, tot i que al segle XIII el setè art encara ni existia ni se l’ensumava. Silenciada com tantes altres dones de la Història, aquesta poetessa, mística, trobadora i científica nascuda al Comtat de  Girona -dominava les arts de l’astronomia, la micologia, la farmacologia i la cosmologia-, autora d’obres tan rellevants com La llibertat, Vida i mort a la terra, Ronda Poeticonata o A l'elaborada màgia de la meva musa,  va viatjar per mig món fins al punt d’arribar a convertir-se en ambaixadora de la Xina a terres europees. Poca broma. Acompanyada sempre per la seva amant Ermesenda (“Jo buscava el meu rei i vaig trobar la meva reina”, escriu en un dels seus versos) ha estat motiu d’admiració i inspiració de noms tan dispars com Beyoncé, Lady Gaga, Simone de Beauvoir, Nina Simone, Rosa Parks, Marie Curie, Joana d’Arc, Santa Teresa de Jesús o Greta Thunberg. Amb raó, una vida tan apassionant com desconeguda -ningú és profeta a casa seva, resa la Bíblia- s’havia d’explicar i, sobretot, reivindicar. Jover i Franch, amb criteri, han decidit sostenir el seu llegat i mostrar-nos la seva figura a escena, amb aires medievals -tal i com pertoca per l’època- i túniques, gases i cotilles vermelles. Joan Griset, que firma el vestuari i el disseny de llums, s’encarrega també de l’escenografia, i per a l’ocasió ha tapiat la paret frontal de l’escenari amb una lona -que serveix com a pantalla de projeccions- per a recrear un convent, i inclús hi incorpora una finestra d’arc de mig punt. L’acústica és el refugi pels cants que enceten la peça, acompanyats d’ocells i repics de campanes, i que permet al públic delectar-se amb l’actor i l’actriu ballant en cercles amb la hipnòtica vaporositat de les seves teles mentre se’l prepara pel que vindrà a continuació. Però el que ve a continuació no es pot revelar. O no del tot. La proposta – de tot just seixanta minuts- és un desafiament a la nostra credulitat. És posar a prova la nostra fe en el que els ulls veuen o llegeixen i les orelles escolten. És processar i qüestionar la informació que se’ns ofereix de manera atractiva i llaminera. És apostar pel nostre coneixement i sentit comú o deixar-se seduir pels cants de sirena. El personatge de Berenguera de Vilamur, aquesta eminència universal i internacional tan oculta, és l’excusa per parlar-nos de la veritat alternativa, de la credibilitat del llenguatge, i posar en alerta el nostre esperit crític. Aquest és un relat històric que el tàndem artístic (creació, direcció, dramatúrgia i interpretació), demostrant ofici i olfacte, cus i canalitza de manera bufonesca a través d’una hibridació de gèneres (música, dansa, cant, poesia...) altament estimulant, i de recursos audiovisuals, de la mà de l’eficaç Nina Solà, de la companyia Mambo Project (Iaia, Jovent, Ells i jo o aquella sensació que els arbres et miren...). Compten, a més, amb la complicitat de diverses i conegudes personalitats que s’afegeixen en aquest trompe-l’oeil escènic farcit de pistes, paranys, enganyifes i piruetes dramàtiques tan surrealistes i descontrolades que fan beure’s el seny. Berenguera és un experiment creatiu d’una gran comicitat que no només explora els límits teatrals interns sinó els externs, mitjançant la interacció del públic, a qui es convida tothora a discernir entre la realitat i la ficció. El duo, que té vides artístiques separades (Franch, sense anar més lluny, fa pocs dies ha acabat les funcions de Salomé al Teatre Tantarantana, en un registre completament diferent), l’ha clavada en conjunt oferint-nos aquesta mena de conferència teatralitzada que no té com a objectiu principal fer riure sinó reflexionar sobre les mentides del món en què vivim. “L’edat mitjana no és un forat obscur”, sona a la peça. Però potser el segle XXI, sí. Un esplèndid debut com a formació, que ha trigat massa a arribar a la capital però que assegura moltes sorpreses.   Article publicat a Núvol el dia 11 de febrer de 2026.

És evident que, com més informació desordenada hi ha penjada als núvols dels servidors de la intel·ligència artificial més desorientat està el ciutadà del carrer, contemporani. Maria Jover i Gerard Franch (Els miserables, Cr#sh, tothom pot caure) ho fan palès aportant dades d'una sàvia remeiera (Això no té remei), filòsofa, ermitans i ambaixadors de la Xina en els anys d'Ermessenda i del Comte Arnau: Berenguera de Vilamur. Aviat és dit. L'Edat Mitjana queda contínuament a la part fosca de la història de Catalunya. I Berenguera n'és una mostra. Si l'Església ha tapat l'apòstol dels apòstols, Maria Magdalena, sota la direcció de Carme Portaceli, no és estrany comprovar com han estat silenciades les dones erudites. Obviar la meitat de la humanitat va perpetuar el privilegi patriarcal i la llei sàlica. Si Albert Vidal (Inferno) ha trobat una connexió amb l'univers amb els cants tàntrics, aquesta Berenguera hagués trobat referències de la Cinquena Esfera a partir de l'observació i la meditació. En aquest sentit, els balls dels dos intèrprets són quasi rituals que invoquen la seva saviesa i apel·len a una consciència que els faci transparents i lúcids. El seu deure prioritari és ensenyar totes les habilitats artístiques i atzaroses de Berenguera, que resol sobreviure lluny de l'arraconament masclista. Com es diu sovint, si Berenguera fos americana s'haurien fet sèries que competirien amb la perícia de l'Abat Oliba i el seu Pau i Treva, o les aventures de Tirant lo Blanc d'una megaproducció d'Steven Spielberg. La màgia i intensitat de Berenguera es va narrant a partir d'uns textos projectats (amb algun intrigant error per l'enèsima versió de la narració) i amb una interpretació, entre la devoció, l'escolta generosa, la fisicitat humana i metateatral que incorpora l'espectador en l'oració ancestral i mundial. En part, com els membres de la comunitat de Salvació Total immiment Immediata Terrestre Col·lectiva, amb un cert deix a l'Extinction rave de la Fundación Mis Bragas. El temps de la humanitat i la manera d'interactuar-hi amb la Natura és molt relativa si es compara amb elsmlions d'anys de la creació del Cosmos. Tota desmemòria cedeix esquerdes per anul·lar trames, per qüestionar-se. Com a La ratonera, tot espectador que ha assistit a aquesta homilia inesperada (amb gotes d'un deliri inclassificable), passa a formar part de la comunitat i cal que resguardi un secret per ser fidels a tan reveladora confessió final. Què Berenguera ens aculli en la seva saviesa eterna.